“El problema a França era el fet de ser espanyola amb una titulació alta”

L’arqueòloga Meritxell Monrós (l’Hospitalet de Llobregat, 1982) va emigrar a França el 2012. A l’atur després de presentar la seva testi doctoral –Anàlisi de l’ús de l’espai públic en el món ibèric–, Monrós va fer via cap a Nantes on el seu marit, també arqueòleg, havia aconseguit un contracte en una empresa d’arqueologia preventiva. Monrós va tenir a França feines de professora de castellà. Van tornar a Catalunya el gener del 2016 quan a ell se li va concedir un contracte Juan de la Cierva, del ministeri de Cultura espanyol, per prosseguir amb el seu àmbit de recerca. Després de múltiples ocupacions allunyades de la seva formació –Sant Jordi a l’FNAC, monitora d’estiu per a nens francesos, professora de francès extraescolar–, Monrós va aconseguir el març passat un contracte per a un projecte postdoctoral de sis mesos a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC): “Creem vídeos, píndoles audiovisuals per explicar l’arqueologia com a ciència a nens de secundària, també perquè la vegin com una carrera de futur. És el primer cop que a l’ICAC es fa aquest projecte, senyal que les coses d’alguna manera s’estan començant a moure”.

Pregunta. Avui és més optimista que quan va marxar a França fa cinc anys?

Resposta. En arqueologia ara s’està començant a moure una mica més tot, en l’àmbit de la recerca, en l’àmbit públic i privat. Moltes empreses d’arqueologia preventiva, amb la crisi de la construcció, van tancar. Ara hi ha menys companyies, però la cosa comença a moure’s perquè per llei és obligatori, en una construcció, contractar una empresa privada d’arqueologia per avaluar les restes que s’han trobat i per fer les excavacions. La situació econòmica no ha millorat com abans de la crisi però sí que ha millorat. Un exemple és un company que treballa d’arqueòleg i és autònom: fa poc em va comentar que és el primer cop, després de tots aquests anys, que ha pogut treballar tot l’any sencer. Abans t’estaves un mes ocupat, després t’aturaves tres mesos. Jo ara tinc tres feines: el postdoctorat a l’ICAC, classes de francès extraescolars a l’Escola Pia de Sitges i visites guiades per a una empresa privada al Museu Pau Casals.

P. Quina és la situació dels seus companys de promoció?

R. A un 90% ens ha costat moltíssim trobar feina. Un 50% ha trobat feina en recerca i de tota la colla, només jo tinc un postdoc. Del meu entorn, sis o set amics propers, només un treballa d’arqueòleg i la resta treballem en el món cultural, però no en arqueologia. En l’àmbit de la recerca, quan acabes la tesi doctoral, el normal és marxar amb una beca a l’estranger, però marxar per no tenir feina, per no tenir res, el meu marit i jo vam ser els únics.

P. Limita que un arqueòleg s’hagi d’especialitzar en un període històric concret?

R. A França no em van contractar, segons em van dir terceres persones, no per la meva especialització en el període dels ibers, que allà hi és, sinó per la meva titulació. Aquestes empreses franceses estan especialitzades en períodes. Sembla que el problema a França era el fet de ser espanyola amb una titulació alta. A França són molt estrictes i pel fet del meu títol [doctora] m’haurien d’haver contractat com a directora d’excavació, i això no podia ser. Que em contractessin com a auxiliar no ho entenien perquè tenia una titulació superior per a aquest càrrec.

P. A Catalunya s’és igual d’estricte?

R. No, aquí és igual el títol que tinguis: si et necessiten, et contracten. És positiu si necessites feina i mentre treballis com a arqueòloga, a mi em sembla bé.

P. Van tornar també per una opció laboral del seu marit. Es van plantejar renunciar-hi per continuar a França com una opció que els garantia més estabilitat?

R. Jo volia tornar a Catalunya perquè no em sentia professionalment realitzada, però sí que havíem plantejat quedar-nos-hi perquè se t’obren molts camps. I si et quedaves sense feina, podies sol·licitar una beca per tornar a Catalunya però també per quedar-te a França. A França potser hi ha més ajuts sobretot per tenir fills. És una obsessió per a ells, tenir fills. T’ho pregunten constantment, qualsevol persona, per què no tens fills. El fet de tenir 34 anys i no tenir fills, et pregunten com pot ser això.

P. Considera que a Catalunya es fa prou per donar sortida cultural a l’arqueologia des de la iniciativa privada?

R. El problema és que l’arqueologia aquí no es considera explotable econòmicament. Per això hi ha tants jaciments abandonats, perquè es considera que no se li pot treure rendiment econòmic. Es busca el diner fàcil, un gran benefici econòmic a curt termini. És necessari fer divulgació de l’arqueologia i donar valor al patrimoni que tenim.

P. En quantes ocasions s’havia plantejat marxar d’Espanya per prosseguir amb el seu estudi dels ibers?

R. Vaig estar a punt de demanar una beca a Portugal. N’he demanat a Montpeller. Potser vaig sol·licitar deu beques, gairebé totes a l’estranger, entre el 2013 i el 2015. No en vaig aconseguir cap, hi ha molta competència.