Cedir la veu per narrar la desesperació

Irina Lucidi és una advocada italiana que parla diverses llengües i amb un extens currículum als Estats Units, França i Suïssa. Estava casada amb Matthias Schepp, un suïssoalemany que treballava amb ella en una multinacional. El 2005, van tenir dues filles bessones: l'Alessia i la Livia. Després de patir anys de maltractament psicològic, Lucidi es va separar de Schepp el 2011. Aquell mateix any, ell es va endur les filles (de sis anys) de vacances per Nadal. Uns dies després es va suïcidar en unes vies del tren i li va deixar una nota a la seva exdona: "Les he matat, no han patit. No les tornaràs a veure mai més”, deia.

Aquests són els fets cronològics d'una història que va colpir la societat italiana i que va agafar dimensions sensacionalistes, com el cas José Bretón a Espanya. “Però no és la realitat total, això és una qüestió que pertany a cada persona. Transformar la veritat d'un en la de tots és el camí de la literatura”, explica Concita De Gregorio (Pisa, 1963), una periodista i escriptora italiana que el 2015 va publicar una novel·la per donar veu a Lucidi i que ara s'ha editat en castellà, Parece que fuera es primavera (Anagrama).

“Ella no volia parlar del que havia passat, sinó del que sentia i com lluitava per sobreviure a aquesta història”

El llibre és una construcció d'invencions literàries, a través de les quals De Gregorio fa una tasca de “mèdium” per “ficar-se dins d'ella, pensar com ella, escriure com ella”, diu. Hi ha cartes en les quals la periodista escriu, com si fos la mateixa Lucidi, al terapeuta de la parella, al germà d'ella i al fiscal encarregat d'investigar el cas. “Ella no volia parlar del que havia passat, sinó del que sentia i com lluitava per sobreviure a aquesta història”, explica l'escriptora.

Sis anys després de la desaparició, no s'ha tornat a saber res més de les nenes. En aquest temps Lucidi ha participat en programes de desaparició de nens, ha viatjat i ha trobat l'amor: un espanyol, el Luis, que viu a Granada. “Ella —Lucidi— es va posar en contacte amb mi només per parlar. Al principi, cap de les dues ens vam plantejar escriure el llibre. Això va venir mesos després de la visita: jo m'hi vaig negar. Però la seva història em va atrapar, em vaig obsessionar. Necessitava treure-la de mi i vaig accedir-hi”, diu De Gregorio.

La història segueix plena d'interrogants: no hi ha rastre de les filles i tampoc se sap si Schepp va comptar amb l'ajuda d'un còmplice per portar-les lluny d'allà. Avui no se sap si encara segueixen vives, una possibilitat a la qual es va aferrar la mare, però que ara sembla improbable. “Però jo no he fet un treball de recerca periodística, sinó una novel·la de ficció en la qual encarno la veu de l'Irina”, afegeix. “L'últim que li quedava era explicar tot el que portava a dins com a mètode de curació.

“L’Irina em deia: jo soc la prova que si algú cau es pot tornar a aixecar” 

"Al darrere d'aquest llibre hi ha hagut molts hores de conversa sincera de totes dues parts. Si no entens la mort, no valores la vida”, diu l'escriptora. La pregunta oberta que planteja el llibre és: per què l'Irina no es va adonar del perill? “Aquest és el punt cec del cervell. El que és davant nostre però som incapaços de veure. Com pot ser que una dona amb tanta formació, que a la feina estava acostumada a analitzar els perfils de la gent, no va veure la mena de persona que tenia al davant?”, es pregunta la periodista.

Obsés de l’ordre

Lucidi va trigar molt a adonar-se que vivia amb un desconegut, un obsés de l'ordre (amb personalitat “psicorígida”, segons els experts) que inundava les parets de casa seva amb instruccions sobre com s'havia d'escalfar la llet o la manera exacta en què calia vestir les nenes, per on havia de començar i acabar. “Ella es pensava que era el caràcter suïssoalemany, de vegades tan rígid. No es va adonar de l'embolic en què s'havia ficat fins que va veure la cara de sorpresa d'una amiga que un dia va anar a visitar-la”, diu la periodista.

Malgrat tot, De Gregorio treu el costat positiu de la tragèdia: “L'Irina em deia: jo soc la prova que si algú cau es pot tornar a aixecar. Ara sé que hi ha sortida a qualsevol adversitat. El que no et mata et fa més fort. Pot semblar increïble, però arribar a aquest punt és un privilegi”.