Preocupació política

Que a Catalunya vivim moments de pessimisme i de preocupació política no necessita demostració. Diverses circumstàncies són les causants d'aquesta situació. Algunes són de caràcter general, la crisi econòmica, la precarietat laboral, la desigualtat creixent, la corrupció, el present i el futur de la joventut, la violència de gènere, el terrorisme internacional, etcètera, etcètera; d'altres no obstant això, són pròpies o bé ofereixen característiques particulars.

Sobre aquestes últimes és necessari que tots ens enfrontem a algunes realitats, per dolorós que resulti.

La corrupció de l'antiga CDC no pot amagar-se i a aquests efectes, és capital. CDC era més que un partit polític ad usum, era l'opció política natural de molta gent del país inclosos des d'afranquistes o col·laboradors del franquisme posterior al 1945, fins a socialdemòcrates tebis.

Era l'hereva de l'antiga Lliga i encara més. Representava a bona part del país, especialment del demarcat fora de l'àrea metropolitana de Barcelona. Per bé, per mal i per regular.

Una part important de Catalunya està perplexa de la constatació d'aquesta corrupció, el 3%, el cas Palau i la deixa al president Pujol, el cas Prenafeta i cas Alavedra, entre d'altres calamitats, han provocat aquesta situació. Aquesta realitat per lleialtat ciutadana, ha de ser reconeguda i esmenada si, de debò, interessa el futur del país.

No val dir que aquesta corrupció és atribuïble, a Catalunya, a tothom. No és cert, per les circumstàncies que siguin.

Res o poca cosa cal retreure com a organitzacions polítiques, en aquesta matèria, a ERC, Ciutadans, PSC (els temps de Filesa queden lluny) i fins i tot al PP a Catalunya (a la resta d'Espanya és una altra cosa). Pel que se sap, la seva conducta, en aquest punt, és correcta.

Per molts, CDC era un dels nostres productes polítics naturals i bé que ara dol. La responsabilitat històrica assumida pels corruptes i companys de viatge és immensa, transcendental. No ha de ser fàcil de suportar.

El procés secessionista afegeix més preocupació. Una sèrie d'interrogants planegen sobre el país: Què passarà si, com sembla previsible a dia d'avui, la convocatòria del referèndum va seguida de la seva prohibició i, després, la declaració unilateral d'independència? Quina classe de resistència o oposició oferirà Catalunya davant una dràstica intervenció de l'Estat? Tan difícil és conciliar la cooperació integradora, font de pau i de progrés, amb el reconeixement raonable dels fets diferencials de Catalunya?

Algunes consideracions podrien ser d'utilitat: les urgències i els terminis peremptoris en política acostumen a ser precursors d'infortunis; els nacionalismes, tots, inclosos l'espanyol i el català, han estat darrere d'algunes catàstrofes del nostre temps; en democràcia, és erroni equiparar majoria parlamentària i majoria social, Parlament i país; és perillós l'enfrontament entre legalitat i legitimitat i la política espanyola, en aquesta matèria ha d'alliberar-se del poder i influència de l'alta burocràcia de l'Estat, a fi d'aconseguir un pacte d'acord amb la raó i Dret. Una cosa són els interessos públics i una altra, ben diferent, la dels seus administradors suprems.

La intervenció dels Tribunals, fins a aquest moment, ha estat temperada, les sentències del 9-N, moderades. L'incident entre la Fiscal de Barcelona i un grup d'independentistes, sufocat des de l'origen. No se'ls pot retreure res encara que, naturalment, alguns pretenien l'absolució dels acusats.

L'extensió de la querella, realitzada per la magistrada instructora, en el cas de Carme Forcadell a una persona no imputada pel Fiscal és conforme a la Llei encara que amb poc recorregut ja que ningú pot ser condemnat si, en definitiva, no és objecte d'acusació.

Allò preocupant, i molt, és l'enfrontament entre el Fiscal General de l'Estat, el Fiscal Anticorrupció i els fiscals del 3%, que se sumen a altres divergències anteriors. Tot indica que a la cúpula de la Fiscalia regnen temps borrascosos.

Sembla que les cartes estan repartides i que queda poc per jugar. No obstant això, encara, es disposa de temps, encara que sigui poc. Cal aprofitar-lo per evitar, com a mínim, lamentacions.

Ángel García Fontanet és magistrat jubilat.