Embolica la troca, que alguna cosa quedarà
Aena hauria de subvencionar els joves d'Arran per haver proporcionat a la deixadesa i la incompetència de l'ens aeroportuari estatal una cortina de fum tan esplèndida
Siguem comprensius: feia tant de temps –cinc anys, com a mínim– que esperaven una excusa, una coartada per poder denunciar “la deriva radical dels independentistes catalans”, la inexorable aparició d'unes “violentes brigades radicals de l'independentisme català”, que potser s'han precipitat una mica. Ho dic perquè presentar l'assalt a un bus turístic, les rodes punxades d'unes bicicletes de lloguer i algunes pintades de "Tourists, go home" com l'assaig general del Grand Soir anticapitalista, l'anunci que una nova FAI està a punt de prendre els carrers de Catalunya, això és –dit sigui amb tot l'afecte– entre ridícul i grotesc.
Considero important subratllar, en aquest punt, que no tinc cap mena d'indulgència, ni comprensió, ni tolerància cap a les gestes d'Arran. Fa lustres que al campus de la UAB pateixo –fins i tot personalment– l'activitat de la variant estudiantil del grup, amb les seves vagues coactives, els seus escraches, els atacs dels seus encaputxats a les instal·lacions dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, etcètera. Ho he denunciat aquí mateix unes quantes vegades; però, en general, aquestes accions no han merescut més atenció mediàtica que la d'algun breu.
Justament així, en un breu, és com va aparèixer d'entrada l'episodi de l'autobús turístic assaltat. Però de seguida algú va construir l'equació Arran = CUP = majoria independentista = procés, i es va pensar que havia trobat la pedra filosofal. Per tant, l'atac al bus va saltar d'un breu a tema de portada. I titulars dramàtics van advertir que “l'independentisme radical ataca el turisme”. I, ja en un totum revolutum espectacular, s'ha parlat de “brot xenòfob”, de “matonisme borroka” de “campanya d'intimidació cupaire”, de “comandos de linxament verbal i físic”... Ara resultarà que la Nit dels Vidres Trencats s'està quedant petita com a terme de comparació.
Per descomptat, les hipèrboles són lliures. Però tinc la impressió que, si alguna cosa amenaça seriosament aquest estiu el turisme a Barcelona, no és el moment desagradable que els encaputxats van fer passar a unes desenes de visitants a bord del famós bus, ni les pintades hostils a Ciutat Vella, sinó les incomptables hores de tensió i malestar que desenes de milers de turistes han acumulat a l'aeroport del Prat, primer per les cues als controls policials de passaports i, des de fa gairebé un mes, pel conflicte laboral dels vigilants de seguretat privada. Aena hauria de subvencionar els joves d'Arran per haver proporcionat a la deixadesa i la incompetència de l'ens aeroportuari estatal una cortina de fum tan esplèndida.
Deia que les hipèrboles són lliures; no obstant això, també poden resultar nocives. I no per a la causa independentista –aquí, els excessos de l'adversari provoquen més aviat un efecte galvanitzador–, sinó per a la possibilitat que l'opinió pública espanyola entengui el que realment passa a Catalunya. Que el centenar d'ultres concentrats el passat dia 31 a la travessera de Gràcia cridessin “Puigdemont és Maduro” resulta lògic i coherent amb el nivell d'anàlisi pròpia de Josep Anglada i els seus sequaços. Que polítics i opinadors seriosos juguin amb aquesta analogia és molt més greu, perquè confon i intoxica ciutadans de bona fe, com aquest lector d'EL PAÍS que, en una carta enviada des d'Algecires i publicada aquest dilluns, feia un enginyós (?) joc de paraules amb “Catazuela y Veneluña”.
No és l'únic cas greu de confusió induïda sobre la situació catalana que s'ha pogut detectar gràcies a les Cartes al Director d'aquest diari. Divendres passat el senyor Juan Gamella Rabanal, de Madrid, es confessava “absolutament desorientat” davant la suposada aliança entre els “radicals” de la CUP i “la burgesia catalana”. Permeti'm, senyor Juan, que l'hi aclareixi: ni Junts pel Sí ni el PDeCat ni l'independentisme en general s'identifiquen amb “la burgesia catalana”, suposant que aquesta encara existeixi. Podria argumentar-l'hi de moltes maneres, però ho faré de la manera més senzilla i breu: si el Govern independentista de Puigdemont (un periodista fill de pastissers d'Amer) representés “la burgesia catalana”, llavors qui representarien el Foment del Treball Nacional, el Cercle Eqüestre, la Cambra de Comerç Hispano-Nord-americana, els Godó de La Vanguardia, els Palatchi de Pronovias (fins ara), José Luis Bonet de Freixenet, etcètera? El proletariat militant?
Puigdemont és Maduro i el testaferro de la burgesia, tot alhora?
Joan B. Culla i Clarà és historiador.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.