I l’ònix va guanyar el formigó

Perdre és guanyar una mica. Aquesta filosofia futbolística la comparteixen els exseleccionadors Vicente del Bosque i Francisco Maturana. I podria encaixar en els debats sobre arquitectura. Això quan n’hi havia de forma apassionada a Barcelona, perquè gairebé han desaparegut. No va ser el cas amb l’enderrocament, el 1992, de l’edifici de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), a Montjuïc. Amb en Cobi encara al cel, Pasqual Maragall va agafar un mall i va donar el primer cop a l’estructura d’influència entre brutalista i wrightiana. Va ser només una foto perquè el llavors alcalde complia un veredicte que s’arrossegava des del 1986. Els seus pecats: el seu gust dubtós i que treia impacte al reconstruït pavelló Mies van der Rohe. Aquest va ser el debat en el seu moment.

L’INI només estava en peus des del 1973. En l’agonia del franquisme, el Govern central va decidir que havia de tenir un edifici per la Fira de Mostres. Hi va haver 60 propostes i els arquitectes Juan Paradinas, José Ignacio Casanova Fernández i Luis García-Germán van ser els escollits. Tot va costar 40 milions de pessetes.

L’estructura de formigó blanc estava suportada per vuit pòrtics transversals, en tub, que encofraven l’aire condicionat. Les revistes d’arquitectura ressaltaven aquesta solució nova de crear un espai diàfan. A Informes de la Construcción, els creadors explicaven: “L’edifici havia de reunir unes condicions de flexibilitat per a un programa de necessitats que podia variar substancialment amb el temps i alhora havia de tenir uns valors estètics i funcionals que fossin transcendents a través de generacions”.

El volum era tancat i amb gelosies de formigó que impedien l’entrada directa de la llum. Eren altres temps. “L’absència de llum incident ofereix, atès el gran avanç de la luminotècnia, més varietat de solucions en el muntatge de les exposicions”, deien els autors. Amb primera planta i soterrani, l’edifici tenia 3.400 metres quadrats.

L’edifici de l’INI va tenir un paper en els Jocs: va allotjar l’Oficina Olímpica, el COE i l’Oficina Administrativa. Però tenia la sentència de demolició al damunt. Els seus valors estètics van ser posats en dubte. I va perdre la batalla contra la joia arquitectònica alemanya per l’Exposició Universal del 1929.

La premsa de l’època va recollir el debat. El Periódico ho va plantejar com una baralla entre l’ònix (de l’edifici alemany) i el formigó (de l’INI). Fira Barcelona era propietària de l’edifici però el sòl era municipal i l’Ajuntament va defensar el solar. Alguns arquitectes van al·legar que no era el primer lloc de la ciutat on un edifici molestava la visió d’uns altres i el Consistori no els demolia.

Hi va haver crítiques al revisionisme del Mies: l’edifici no era exacte, segons el llavors director del Museu d’Art Modern de Nova York. Les cartes ja estaven tirades. El Govern ja s’havia decantat per derruir el pavelló més nou per reproduir l’esplanada original. La Barcelona més moderna volia ordenar aquesta zona de la muntanya com als anys trenta. Lluís Permanyer, a La Vanguardia, va veure en la demolició la necessitat de tenir una imatge memorable. Per ell, la foto de l’enderrocament va representar “la filiació de la nova Barcelona al projecte modern, a través de la reconstrucció del passat tal com hauria d’haver estat”. Però ofereix una altra teoria: “Des de la reconstrucció, encara no havia estat possible prendre una fotografia frontal del Mies van der Rohe, des de fora, sencer, des de la distància que exigeix la imatge de postal”. Va ser el triomf de l’ònix amb què la ciutat va perdre però va guanyar una mica.