Lliçó magistral de lectura poètica ritmada

El vell professor va tornar a impartir la seva classe magistral davant d'un grup d'alumnes avantatjats que ja se sabien de memòria la majoria dels seus ensenyaments. Aquesta vegada va ser als jardins del castell de Peralada en una nit agradable malgrat la xafogor i amb totes les entrades esgotades per endavant. Els seus alumnes, ni molt joves ni molt vells, van treure de l'armari algunes de les seves millors gales per a l'ocasió, entorn obliga, però es van rendir amb la mateixa eufòria juvenil de sempre.

Franco Battiato és un habitual dels nostres escenaris però en cada visita sorprèn, per bé o per malament, però sorprèn. En canvi, en la nit del dissabte no va haver-hi sorpreses. La sort dels seus fidels seguidors va ser que el seu últim llançament discogràfic (en tres o sis cedés amb els seus corresponents dvds) es titula Anthology i això va ser precisament el que va oferir a Peralada: una antologia molt ben seleccionada dels seus quaranta-dos anys de carrera professional. Una altra cosa és com la va oferir, perquè poc o gens van tenir a veure moltes de les seves versions actuals amb els originals clavats en la memòria dels seus incondicionals. Però com el públic ho era, d'incondicional, la vetllada va discórrer entre l'èxit i l'apoteosi. I, al final, tothom va oblidar restriccions socials i va acabar ballant Voglio vederti danzare. El professor també va intentar ballar amb el seu perenne posat maldestre que el fa encara més entranyable.

Fa temps que la veu de Franco Battiato va perdre molts dels seus atributs però el sicilià compensa aquestes manques (d'altra banda normals als seus setanta-dos anys) amb carisma. I carisma li sobra. Ara recita de forma ritmada els seus poemes sobre melodies molt ben construïdes, sensuals i properes. Encara que aquesta vegada més que de recitar hauria de parlar-se de llegir perquè el cantautor no va desenganxar els ulls en tota la nit d'un enorme teleprompter que presidia l'escenari. Encara així llegeix amb tanta sensibilitat i emoció que aviat s'oblida l'absència de veu i la presència de l'andròmina electrònica.

A Peralada el seu vell amic i col·laborador Juri Camisasca més que ajudar-lo el va trair una mica. Van compartir tres cançons però va ser a Nomadi, obra de Camisasca popularitzada per Battiato, on les diferències vocals es van fer massa evidents. Però com ningú espera trobar en Battiato un tenor operístic en el seu millor moment tot va prosseguir com si no hagués passat res.

Durant gairebé dues hores Franco Battiato va viatjar al llarg de la seva carrera acompanyat de piano, sintetitzadors i un magnífic quartet de corda clàssic, el Nuovo Quartetto Italiano, amb molta i potent presència en la majoria de temes. Assegut sobre un gran coixí fosc en una tarima amb la seva corresponent catifa de tons vermellosos, una tassa d'infusió i els seus enormes auriculars, Battiato va passar de la seva proximitat instrumental tan suau al techno amb bases pregravades, va incloure algun toc de vell rocker i molt minimalisme deutor de Philip Glass. No va faltar pràcticament cap dels seus grans èxits des d'I treni di Tozeur, Prospettiva Nevski o L’era del cinghiale bianco a E ti vengo a cercare que va tancar el concert abans dels bisos. Va versionar Sergio Endrigo i Jacques Brel i va acabar la vetllada convertint les graderies del castell en una pista de ball amb la seva ja esmentada Voglio vederti danzare. Nit rodona malgrat la falta de veu del protagonista.