Escriptors i artistes catalans opinen sobre el referèndum de l’1 d’octubre

Eduardo Mendoza, premi Cervantes, creu que el referèndum proposat per a l'1 d'octubre és "un procés descarrilat". Juan Marsé, també guanyador d'aquest premi, pensa que "és rigorosament incompatible amb un Estat de dret". Joan Manuel Serrat, el cantant català més famós, diu: "Jo no aniria a votar en unes eleccions que no interpel·lessin la majoria de la ciutadania i que no fossin realment vinculants". "Haurien de passar coses perquè un fet de tanta importància es faci amb les garanties que requereix una decisió tan greu". Els ciutadans han d'estar informats "perquè puguin decidir, i en una situació en què la seva decisió no es vegi coaccionada". I afegeix: "Cal posar en discussió si en aquest cas els mobilitzadors han seguit aquest camí".

No l'han seguit, segons Joan Botella, catedràtic de Ciència Política i degà de Dret de la Universitat de Barcelona. No hi ha, diu, "una validació internacional; no es donen les circumstàncies de colonització o dominació; no és conforme amb la regulació constitucional espanyola; no hi ha una Junta del Cens, no hi ha llei electoral, no hi ha neutralitat dels convocants; i es dona la paradoxa que no està convocat, està anunciat verbalment, i sembla lògic que un referèndum d'aquesta transcendència tingui una convocatòria que prevegi un període ampli abans que es faci". Tot això falta, i és el que el va portar a escriure a EL PAÍS el 4 de juliol l'article que va titular No és un referèndum. Per explicar la seva perplexitat cita Brecht: "Quins temps aquests en què cal lluitar pel que és evident".

Mendoza assenyala: "Es farà perquè han dit que s'ha de fer. Però, tal com es fa, el mateix referèndum anul·la la seva raó de ser. Tot és un procés descarrilat. El tren segueix corrent, però ja fora de les vies". La culpa és de tots, diu; però sobretot "d'haver barrejat tot això amb el nacionalisme". El nacionalisme "és d'un altre temps i no és rellevant en aquesta qüestió, i ho ha tapat tot. No soc equidistant, però sí que entenc les raons i les desraons d'uns i altres". Les conseqüències d'aquest "procés descarrilat" són importants i ja es pateixen: "La despesa extraordinària. És impossible calcular la quantitat de coses que no s'han fet per aquest problema". A ell li resulta simbòlica la resposta que va donar Artur Mas als qui li van preguntar què passaria amb la Lliga. "El Mònaco juga amb França". "Això que és anecdòtic és simbòlic de tot: a algun lloc hem d'estar encaixats. Catalunya amb si mateixa és una utopia molt estranya que pertany al camp de la ciència-ficció", conclou el creador de Gurb.

Serrat afirma que "la flama" que va produir aquest descarrilament de què parla Mendoza va ser "l'Estatut que Zapatero va prometre defensar el 2006". Aquest Estatut "va provocar una guerra de sords", en la qual el PP va intervenir animant a fer "boicot als productes catalans i va instal·lar taules contra aquell Estatut". Passi el que passi ara, "s'ha empastifat la casa; en el futur proper quedaran greus ferides que no sé si la resta d'Espanya sabrà apreciar".

Marsé explica: "El que es proposa el Govern és rigorosament incompatible amb un Estat de dret. No necessito cap més argument per rebutjar aquesta proposta. Jo no soc nacionalista i totes les banderes em repugnen. Soc més aviat provincià, fins i tot comarcal. Soc de poble, de camp. Amb l'hort n'hi ha prou". "És ben clar: que un grupuscle antisistema com la CUP, una colla d'impresentables plens d'estultícia i ronya ideològica, tingui agafat el despentinat president Puigdemont pels ous i pugui determinar els Pressupostos Generals de la Generalitat i les derives més delirants (com demanar que la catedral es converteixi en un mercat) que adornin el projecte de secessió, mostra fins a quin punt la societat catalana està abocada al futur més incert, ridícul i calamitós". "La trista realitat", diu Marsé, "és que el senyor Puigdemont i el senyor Junqueras, dues llumeneres polítiques que passaran a la història de l'esperpent ibèric, comparteixen, com ha escrit Valentí Puig, una aparatosa ignorància sobre l'Estat de dret i sobre la política, i, en concret, sobre la història política de Catalunya i de tot Espanya". El repugna "el relat maniqueu del Govern, el desvergonyiment i la impunitat amb què Puigdemont i Junqueras menteixen quan parlen en nom del poble, quan apel·len reiteradament i de la manera més miserable al mandat del poble que diuen que han rebut. I d'aquesta empanada mental que anomenen el dret a decidir… Sí, d'acord, però a decidir què? Que marxem d'Espanya i d'Europa?".

"Hi ha una altra qüestió de fons", afegeix l'autor d'Últimas tardes amb Teresa, "des de fa massa temps ens manen polítics, tant des de Madrid com des de Barcelona, que són uns incompetents o bé uns corruptes. I em temo que seguirem així, és a dir, que continuaran defraudant-nos o robant-nos, així que m'és igual que em robin des de Madrid o des de Barcelona".

"No hi haurà referèndum”, diu, "però el mal ja està fet. Estan registrats els bons catalans i els mals catalans. Però hi haurà noves eleccions, necessàries per a la futura estabilitat de la política catalana. Aquesta és la sortida de l'atzucac".

I, irònicament, Marsé dona aquesta "última notícia": "El pentinat del president Puigdemont ha estat declarat d'interès turístic internacional, i el procés, d'interès turístic comarcal. Sembla que no ho veuen clar. El pentinat, vull dir".

Francisco Rico, acadèmic, utilitza Cervantes com a referència. I diu: "Estic content amb el procés. És un espectacle increïblement divertit. D'una banda, sembla una comèdia de Cervantes: El engaño a los ojos. Davant d'uns, les urnes són per al referèndum; davant dels altres, no se sap. Des de l'octubre, la Hisenda catalana podrà recaptar els impostos estatals; però a l'octubre ja no caldrà pagar a l'Estat. La tan temuda inhabilitació arribarà quan no calgui complir-la. I així tot. És tot un disbarat".

"I, d'altra banda, un ridícul delirant. Cada dos dies, tots els teloners flanquejant el president en un moment històric, amb les mans a l'altura del cervell, i tots convertits, per la situació grotesca, en caricatures d'ells mateixos, com si es poséssim malnoms a ells mateixos: peluts, serrelluts, la jaqueta i la boca desarticulades… I mentrestant els catalans sense govern. No s'ho mereixen".

Don Tancredo

L'editor Jordi Herralde: "El problema català, és a dir, el problema espanyol o viceversa, de tanta durada (gairebé abans-d'ahir, considerant el llarg recorregut, Ortega y Gasset ja va al·ludir a la famosa conllevancia), s'ha aguditzat inesperadament els últims anys. Els responsables del Govern català i del Govern central s'han embrancat en un campionat de disbarats (variants de Don Tancredo i de hooligan?) que han portat a la impossible situació actual. La Història els absoldrà?: hi ha dubtes importants entre els experts". "La independència em sembla objectivament impossible per la correlació de forces, l'escenari internacional i la composició de la societat catalana, com van demostrar les últimes eleccions. Això, en el fons, ho saben fins i tot molts independentistes que no confonen la realitat i el desig, per més exaltant que sigui". "El meu estat d'ànim: variants de l'estupor veient com es va decantant el tradicional còctel del seny i la rauxa, minuciosament vigilat per l'anomenada brigada Aranzadi. Bibliografia recomanada: Guillermo el travieso, de Richmal Crompton, Zipi y Zape, d'Escobar, i tant de bo puguem evitar la relectura d'El rinoceront, de Ionesco". "Un efecte positiu, suposo, del conflicte: no pocs jacobins recalcitrants, del PSOE, per exemple, ara semblen conscients de la ineludible necessitat de canviar les regles de joc en el tema català. També a Podem. Del PP i el seu 'massís de la raça' i 'Santiago y cierra Espanya!' ben poc es pot esperar".

Mario Gas, actor i director: "És inalienable votar i decidir. I és ineludible fer un referèndum. No soc independentista, però crec que el Govern [espanyol] s'ha mostrat insensible a la qüestió catalana; ja ho és en altres qüestions socials, però aquí ha propiciat un deteriorament immens, erigint com un tot inamovible una Constitució que ha de ser una carta mal·leable segons les necessitats. Cal buscar solucions, no judicialitzar, ni no fer res esperant que passin coses fins a provocar una situació gangrenada que ningú vol arreglar. Molta gent vol la independència, alguns altres volen el federalisme, i altres, que tot es quedi com està. Aquesta disjuntiva ha de seguir el seu curs sense que s'intoxiqui des de l'Estat. Han de negociar, que entrin en el panorama persones que responguin a principis més federalistes. Que tot transcorri sense coercions que responguin a la malaptesa radical d'un Govern que massacra Espanya i, per tant, també Catalunya. El Govern ha actuat amb precipitació, havia d'haver buscat pactes per arribar a oferir normalment el dret a decidir que se sent des que l'Estatut va ser massacrat”.

Lluís Pasqual (prepara una Medea per al Lliure, que dirigeix) diu: "És un referèndum, no és un acte per declarar la independència. És una consulta sobre la independència. I és per votar. Em sembla molt estrany que una Constitució es pugui modificar en un procés exprés i que, en canvi, els polítics no trobin un sistema legítim perquè aquí es pugui votar". Aquest vot "permetria conèixer quants són els independentistes i quants no ho són". "És evident que ningú s'ha assegut a dialogar de debò. Soraya Saénz de Santamaría va venir… a asseure's amb el delegat del Govern espanyol. Aquí viuen cercles que es retroalimenten, uns de la seva fe, uns altres de la seva legitimitat". I el que hi ha és "un elàstic que es tensa per les dues bandes i que a tots ens petarà als morros". Es va criar creient que calia destruir fronteres, no posar-ne. “I ara vull votar. El model federal permet molts graus d'autogovern". "El Govern ha actuat provocant de vegades un gran desconcert". I algunes coses que han passat, com la dimissió del cap dels Mossos, "han creat certa por: qui protegirà tots els ciutadans en aquest procés?".

Provocació

Valentí Puig, escriptor: "Entenc que es viu d'una manera molt diferent a Barcelona i a la Catalunya que podríem anomenar Catalunya profunda. A Barcelona el tema ja no predomina en les converses i han desaparegut moltes banderes estelades. En el dia a dia, excepte si un atén l'entorn mediàtic del procés, en major o menor mesura pagat amb diners públics, el que queda és molta confusió semàntica, al mateix temps que despunten noves plataformes i moviments antisecessionistes. Hi ha un declivi de l'espiral del silenci. Alhora, passivitat, fatiga. Personalment, la impressió és que —en el millor dels casos— entrarem en un laberint tosc i arriscat, i ningú sap com se surt”.

"Es parla molt del post-1 d'octubre. En realitat, abans hi ha el camp de mines del pre-1 d'octubre perquè caldrà veure si són jornades conflictives o transcorren raonablement. És manifest que el secessionisme busca provocar respostes desmesurades, i possiblement aviat apareixerà cert llenguatge paramilitar. En fi, es busca una escenificació que atregui les càmeres de televisió per distorsionar el que en si és una qüestió de legalitat sí o no. El mite de la plaça Tahrir el tenim aquí a mà per a mobilitzacions de ruptura, inestabilitat. Aquestes sí que són preguntes que cal fer: quanta gent pot mobilitzar l'anul·lació del referèndum i com serà la resposta de l'Estat de dret".

"La idea de considerar no demòcrates els qui no votaran en un referèndum il·legal és una altra provocació incontrolada. Guanya terreny la impressió que tot és una lluita pel poder: Puigdemont, després Junqueras, l'ombra patètica d'Artur Mas, la palanca antisistema de la CUP. Això instiga l'esperit kamikaze de Puigdemont, un dels polítics més regressius d'Europa i sense arrelament constatable en la societat catalana, excepte en reductes okupes i fonamentalistes. Les classes mitjanes ja estan en una altra cosa".

Patricia Soley-Beltrán, sociòloga cultural, guanyadora del premi d'assaig Herralde del 2015 per Divinas, creu que "en una situació normal no cal tenir por que la ciutadania s'expressi. És una situació normal? No. Jurídicament hi ha moltes llacunes, amb la qual cosa aquest referèndum no reflectiria la realitat catalana. Un referèndum amb plenes garanties democràtiques hauria de tenir un cens correcte, l'hauria de conduir sense coaccions de cap dels dos governs i, idealment, autoritzat". L'actitud del PP davant l'Estatut va ser també el començament d'aquesta "sordera comuna".

Segons Soley-Beltrán, "calia haver deixar a una banda les certeses", "buscar la concòrdia que afavorissin la pau i l'entesa. Va ser un error molt greu el boicot del PP als productes catalans, potser aquest va ser el principi de tot, com el rebuig que des d'aquelles mateixes files es va fer de l'Estatut. La idea plurinacional, que ara abraça el PSOE de Pedro Sánchez, no és tan difícil d'entendre. Caldria moure's contra les actituds excloents, de les quals també participa el nacionalisme català. No és tard. El moment és perfecte, aquesta és una Espanya diversa, hi ha riquesa. El moment és ara per negociar, per tornar a taules de diàleg. Fer una cosa que no s'ha fet mai: que s'ensenyin les llengües nacionals a tot Espanya, que s'utilitzin els mitjans públics per divulgar i donar suport a les cultures diverses, perquè ens coneguem millor".

Isabel Coixet, cineasta, va explicar la seva posició a Una visió naïf del referèndum (EL PAÍS, 19 de juliol). Ara afegeix: "Els artistes no tenim l'obligació de parlar, però no pots fugir d'estudi. Ve una era en què les opinions volen i, com els culs, tots en tenim una. I l'hem de mostrar". La història ha anat enrere moltes vegades, diu Coixet, en molts temes. "S'han anat extremant les posicions, però jo no veig contradicció entre ser català i ser espanyol. Un noi de 24 anys em deia l'altre dia a Mallorca que el seu besavi havia lluitat amb Hitler, ell havia viatjat per Itàlia, pels Estats Units, per Espanya, i ara vivia a Balears. Ell se sentia europeu. I jo em sento europea, catalana, espanyola, de Gràcia…. Em sento fins i tot de Calanda!" Un referèndum? "Si estigués ben fet, amb el cens ben fet, que no tingués només dues alternatives… Jo no crec que un referèndum sigui la pràctica més democràtica del món, i aquest està muntat per aquells que volen el que volen". Aquell article mostrant les seves opinions té 1.050 paraules. Quina paraula defineix el seu ànim? "Desànim".

Josep Ramoneda, assagista, "aniria a votar, però no crec que es vagi a votar". La independència va ser una opció minoritària, fins que Esquerra va obrir una finestreta i es va obrir pas la utopia. "Amb l'Estatut s'haurien guanyat vint anys…" Ramoneda creu que el referèndum no es farà, "les condicions són molt precàries". La nova etapa "passarà per unes eleccions". El cansa "el doble llenguatge dels qui diuen en públic que es votarà i que en privat diuen que és gairebé impossible, perquè l'Estat és l'Estat… Hi ha polítics que han començat a donar senyals que no s'ho creuen". La sensació, diu Ramoneda, és "de sana incertesa".

Núria Amat, autora de la novel·la El Sanatorio, sobre les conseqüències del procés ("al·legoria d'una civilització malalta"), assenyala: "L'1-O és l'últim cartutx per enganyar els catalans de bona fe". Com "els tràgics nacionalismes europeus, manipula els mitjans, enganya la població". "No hi haurà referèndum", diu, "perquè confiem en la responsabilitat del Govern [espanyol]" per impedir-lo "amb els mitjans legals i demòcrates al seu abast". I si sorgeixen "altre cop les urnes, no cal votar", diu amb èmfasi. Els dirigents del procés han dividit Catalunya "en amics i enemics". Segons el seu parer, "els paranys de la veu cantant del separatisme català instituït recentment en l'anomenat procés són ben coneguts per la seva insistència a utilitzar una propaganda similar a la dels tràgics nacionalismes europeus. Manipulant els mitjans, enganyant la població. Són molts els que callen, perquè tenen por de perdre la feina, la vida social, familiar..., que els marginin. Unes raons que conec bé. He rebut amenaces, insults, faltes de respecte. Però cal dir que aquesta actitud repressiva ha anat a menys. Com s'ha comprovat amb la publicació de la meva última novel·la, on els callats decideixen lluitar contra la massa manipulada que obeeix, encarna l'homogeneïtzació de les idees, té por de rebel·lar-se i denuncia els que discrepen".