A Jamiroquai li fa mal l’esquena

Musicalment s'hi troba de tot. Humanament molts més somriures dels que resulten habituals en un festival barceloní, flors repartides a la porta que el públic lluïa amb orgull, una assistència que hi era no per deixar-se veure i persones tan normals que n'hi havia fins i tot de poc agraciades, repartides en un arc d'edat bastant ampli que començava pels molt joves i rematava per dalt amb alguns assistents tocant la cinquantena. Sí, sembla que el Cruïlla ho està aconseguint després de molts anys de picar pedra, ja és el festival barceloní per als barcelonins, allà on el públic se sent una mica fora de la ciutat turística i es retroba amb el que era Barcelona abans de l'al·luvió. S'ignora quant temps podrà mantenir aquest estatus, l'augment de públic creixent redibuixa constantment les seves fronteres i corre la veu, però de moment el públic va gaudir de la primera jornada del “seu” festival. I van ser 25.000 les persones que ho van fer seguint concerts amb durada generalment normal; és a dir, d'hora i mitja per artista.

Qui estava cridat a ficar-se el públic a la butxaca era Jay Kay al capdavant de Jamiroquai, amb disc nou després de set anys de silenci, però el seu concert es va quedar una mica a mig camí. Amb un so qüestionable que segrestava les coristes, la guitarra i la mateixa veu de Jay Kay, la seva actuació no va ser tan esplèndida com la reacció d'un públic disposat a ballar un rèquiem. Sota un dels seus estrafolaris barrets, aquesta vegada una barreja entre llum i plomall futurista de cap inca, Jay Kay es va mostrar lluny de la seva millor forma, probablement afligit de problemes d'esquena que el van mantenir estàtic, la qual cosa va aprofitar per lluir millor el seu xandall “de qualitat” i facilitar que es xiuxiuegés el seu augment de pes. Cançons noves prou reeixides, com el cas de la inicial Skake It On, convivint amb material antic en un concert on el millor ho va posar el públic amb la seva empatia. Caldrà esperar, però aquest Jay Kay no és ni molt menys el que va ser, va faltar aquest dinamisme escènic sense el qual el funk és menys funk.

D'aquesta manera, a Jamiroquai li van disputar el protagonisme bandes com The Lumineers amb aquesta mena de folk-pop amb tocs de rock americà que sembla idoni per anunciar a l'estiu la cervesa que patrocina el festival. Actuació triomfal, la seva, davant d'un públic que lluïa encantat la peça triomfadora de la nit, uns tricornis publicitaris vermells que clapejaven la multitud com els talps un vestit de flamenca. De la mateixa manera, els veterans Fabulosos Cadillacs es van apuntar a la candidatura amb un concert molt físic encara que una mica desmanegat quant a so, mentre que Die Antwoord apostaven pel seu tradicional hip-hop de vocació quinqui. Més en el seu paper d'artista conscienciat, Kase O va despatxar un concert de hip-hop de llibre en el qual va semblar el germà gran donant consells. Qui no va presentar una bona candidatura en aquesta jornada inaugural va ser un Youssou N'dour baix de revolucions amb un concert impròpiament desapassionat. Per descomptat, el públic va estar en aquesta jornada molt per sobre dels artistes. Coses del Cruïlla.