Això no és un referèndum

L'aparent solemnitat de la presentació dels preparatius del referèndum de l'1-O no pot ocultar la realitat: el que es prepara no és ni pot ser un referèndum.

Deixem a un costat els aspectes més sorollosos, com el xoc amb les institucions centrals, l'enfocament judicial de la qüestió o les divisions internes al món independentista. ¿Aquest tipus de consulta serviria per conèixer l'opinió d'una societat o, més encara, perquè prengui decisions de tal transcendència? L'únic marc adequat de referència és el de les regles i la pràctica internacional. I aquí apareixen tres qüestions crucials.

La primera és la de la validesa d'un referèndum de secessió. Només es consideren vàlids aquells que la comunitat internacional reconeix; i aquesta comunitat (normalment encarnada per l'ONU) planteja sempre una exigència: l'atribució a l'“Estat de partida” de la condició d'il·legítim. Aquí apunta la recent insistència del Govern de Puigdemont en el caràcter autoritari de l'Estat espanyol. Confondre la naturalesa d'un Estat amb l'estil polític del seu Govern és un error de manual, però no cal remuntar-se tan lluny: n'hi ha prou d'observar que Espanya és considerada pel conjunt dels països democràtics com un membre del club.

El segon requisit és una aportació canadenca: la claredat. I no tant la claredat de la pregunta, sinó l'existència d'informació clara sobre la situació que es generaria, en cas de resultat afirmatiu. Informació que s'oculta: l'anomenada llei de transitorietat seria només discutida i aprovada en cas de la victòria del sí. Per tant, s'ignora tot sobre el procés posterior, les negociacions amb Madrid i Brussel·les, la condició dels ciutadans, etc.

I aquesta ocultació porta a un tercer àmbit: l'aixafament dels drets de l'oposició parlamentària. Com mostren els estudis d'opinió, l'opció independentista és minoritària a Catalunya; gaudeix d'una majoria parlamentària només per obra de la llei electoral (d'altra banda, molt qüestionada). El silenciament de l'oposició, la introducció d'un tràmit de lectura única o la desatenció als dictàmens del Consell de Garanties mostren una voluntat de predomini de la majoria i d'exclusió de les minories (el que es confirma amb les previsions sobre el finançament de la campanya prèvia, la creació d'una Sindicatura Electoral sense els requisits que estableix l'Estatut vigent, o les regles sobre els mitjans de comunicació).

Els promotors del procés han insistit a afirmar que “això va de democràcia”. I efectivament, el que està en joc és el funcionament democràtic de la societat catalana. No cal remuntar-se a la legalitat constitucional vigent, o al marc normatiu comunitari i internacional (el veredicte del qual no ofereix dubtes): avui l'embranzida de la causa independentista es proposa reduir els marges de pluralisme i de debat lliure en la societat catalana.

Joan Botella és president de Federalistes d’Esquerres.