Què és el bilingüisme?

Fullejo amb escepticisme (motius personals) el llibre recent d’Albert Costa, El cerebro bilingüe (Debate), i imagino sorneguer que hi deu sortir alguna mena d’estudi de la ment de conspicus partidaris del bilingüisme (i ja em disculparan la broma). El llibre de Costa és una excel·lent i aprofundida anàlisi de com s’estructura el cervell en les persones que fan anar dues llengües des de ben d’hora, i de quins són els avantatges que comporta l’exposició primerenca a dues llengües. Se m’acut que personatges com Albert Rivera i Joaquim Coll podrien perfectament abraçar els enunciats del llibre per justificar les seves tesis si no fos que Costa, amb astúcia, es guarda prou de limitar el sentit de bilingüisme als paràmetres de la seva disciplina i ja ens adverteix al pròleg que al llibre no s’hi trobaran qüestions vinculades a la política o al sentit social del bilingüisme. Queda clar, doncs, que parlem del cervell en els casos de doble exposició lingüística, i punt.

El que fa Costa, però, és l’excepció. La falta d’un sentit compartit sobre el bilingüisme a fi de delimitar el debat facilita la barreja de conceptes i propicia la malversació de disciplines com la neurociència, la sociolingüística, la política o la literatura, en una mena de carnestoltes intel·lectual que busca l’excusa de la interdisciplinarietat per construir un discurs en què al bilingüisme només se li veuen les bondats. L’eclecticisme com a salconduit. D’això en saben un niu a Societat Civil Catalana, capaços d’organitzar conferències basades, precisament, en aquesta ensaladilla de components.

És habitual, per exemple, parlar d’una cultura literària bilingüe a Catalunya, tal com va defensar Jordi Gràcia al seu article de Quadern titulat “Un Proust de part”, en què la qüestió de la recepció de l’obra de Marcel Proust a Catalunya (segons Gràcia, per força a través en part del castellà per la traducció de la Recherche a Alianza Editorial) lliscava de la reivindicació de la cultura lletrada en castellà cap al terreny movedís dels afectes, quan parla de “l’evidència afortunada que llegim, escrivim i forniquem en dues llengües”, malgrat que per a alguns pot no ser una evidència i per a d’altres no és afortunada. I n’hi ha que ni forniquen. Obvia Gràcia que una cosa és la presència de cultura escrita en castellà a Catalunya, documentable des del segle XV, i l’altra la penetració del castellà com a llengua evident i compartida entre el gros de la població, fenomen no constatable de manera general fins al segle XX. Si un es vol fer una idea de la penetració del castellà a Catalunya al llarg dels segles, que es miri els índexs d’analfabetisme més que no els de producció escrita.

S’abusa doncs del bilingüisme com a noció contenidor en què cap tot

S’abusa doncs del bilingüisme com a noció contenidor en què cap tot. Ens el trobem també com a estratègia de retolació pública, en la defensa de la qual —i del bilingüisme— s’atrinxeren justament els monolingües, que busquen en la duplicació de missatges el recer suficient per esmunyir-se de la llengua catalana, mentre que els sectors més petris de la catalanística se solen parapetar en la definició sociolingüística del bilingüisme, sistemàticament titllat d’antesala de la substitució, un procés que diuen irreversible però que la llengua catalana s’entesta a desmentir. Curiosament, s’abomina del bilingüisme sense renunciar les bondats de saber tant català com castellà, i més llengües si molt convé, però no saps fins a quin punt es pretén relegar el castellà al mer coneixement d’idiomes.

Què és doncs el bilingüisme? Tenir dues llengües maternes en un racó del cervell? Disposar d’una cultura literària en dos idiomes? Duplicar l’espai públic perquè tot estigui en català i castellà? El dimoni per a les llengües petites? O conèixer una segona llengua amb un grau de competència òptim? La falta d’un sentit únic sobre el bilingüisme facilita la construcció de relats diversos, i no fa més que alimentar la confusió i la propaganda i sotmetre les conclusions als apriorismes de cadascú. Ben bé com qui tria la seva pròpia aventura.