Quedarà la seva obra

La vella Convergència (em resistiré sempre a anomenar-la amb el nom amb què la volen vestir de seda) continua alegrant-nos la vida. La Marta Ferrusola, com ja sap tothom, es va convertir en la mare superiora que repartia missals. I quan tothom es trencava de riure amb aquesta notícia, l’antiga consellera d’Ensenyament, la Irene Rigau, a la ràdio, va fer-ne un comentari saborós. Va dir que trobava la imaginació de l’ex-primera dama “ir-re-ve-rent”, separant emfàticament les síl·labes. Segur que es va sentir com s'hauria sentit una novícia del seu convent. De fet, no està pas lluny de semblar-ho. Aquest comentari, naturalment, va tornar a fer trencar de riure els que l’escoltàvem. Per si això fos poc, no fa pas gaire que en Josep Pujol Ferrusola va comparar el seu pare, l’exhonorable, amb el Dalai Lama. Si aquesta gent continua parlant, ens haurem de comprar alguna protecció per al diafragma, perquè amb les convulsions que ens provoca tanta hilaritat se’ns podria trencar en qualsevol moment.

Sort que, entre els comentaris dels exconvergents, en surten alguns que en lloc de fer riure fan plorar. Diuen (i no són pocs que ho diuen) que en Jordi Pujol els ha decebut, que no hauria d’haver permès que la família es convertís, segons diuen els jutges, en una organització criminal. Però no tarden a afegir que, malgrat tot, quedarà la seva obra. I és aquest comentari el que fa que les rialles esmentades més amunt es glacin a tots els llavis. La seva obra? Quina és la seva obra? És obvi que les coses bones que ha fet les ha fet gràcies a la democràcia. La creació, per posar només un exemple, d’una ràdio i una televisió catalanes i moltes altres coses més en aquest ordre, les hauria pogut fer qualsevol altre president en les mateixes circumstàncies. ¿Ha fet ell alguna cosa que un altre no hagués pogut fer? Em refereixo a alguna cosa que se li pugui agrair específicament a ell, alguna cosa que, per exemple, a un altre no se li hagués acudit. És evident que sí: gràcies a ell tenim un tres per cent menys d’hospitals, un tres per cent menys de metges, un tres per cent menys d’escoles, un tres per cent menys de mestres, etc., etc. Aquesta és l’obra que quedarà.

Molts i molts catalans el van anar votant durant molts anys. ¿Té això algun mèrit quan el partit gaudia d’un finançament corrupte i es podia permetre grans despeses? ¿No ha passat el mateix amb l’èxit del PP en tantes eleccions com ha guanyat? On és el mèrit, doncs? Jo simplement demano als exconvergents que, en aquestes circumstàncies, s’adonin que és millor callar. I si, tanmateix, volen afirmar que quedarà la seva obra, que especifiquin quina és. I sobretot demano als votants que, després d’aquesta experiència, obrin una mica més l’ull a l’hora d’exercir el seu dret al vot. “Votar els de casa” va resultar ser la pitjor de les opcions.