Jugant a llengua amb els fills

Un pare passeja pel carrer amb els seus fills, dos, nen i nena. Dic un pare perquè així m’hi identifico i m’hi trobo més còmode, però bé podria ser una mare amb un fill, tant li fa. Tenen l’edat aquella en què tot els encurioseix, i anant pel carrer solen xerrar, bé poden estar-se una estona llarga parlant de coses que passen a l’escola o bé embrancar-se en profuses explicacions sobre els seus jocs habituals, fins a l’extenuació del sofert pare, que es manté rocós en una actitud d’escolta per bé que de vegades agrairia una treva. I una de les coses que solen fer, quan surten de passeig, és jugar amb la llengua.

Els jocs lingüístics són recursos habituals en els pares, i n’hi ha de ben tradicionals. La ludolingüística té a Catalunya uns representants destacats, amb un catàleg de jocs, enigmes i passatemps que fa les delícies dels aficionats. Però no és d’aquests jocs que ens ocuparem ara, sinó d’aquells que de manera espontània tots juguem amb els fills mentre els ajudem en aspectes clau de l’adquisició de la llengua. Sense adonar-nos-en, els inculquem rudiments d’ortografia, de sinonímia i antinòmia, de camps semàntics, els ampliem el vocabulari i, sobretot, els acostem una mica més al gaudi de les paraules. Educar els fills pot ser també això, no només inculcar hàbits i valors.

Possiblement el joc més conegut és el famós del “Veig, veig”. Hi hem jugat molt en castellà, a mi em sona fins i tot el “Veo, veo” amb una mena de tonada, de cançó infame, però el joc és perfectament viable en català. S’hi treballa l’alfabet, en reclamar l’atenció del fill sobre una cosa de l’entorn que comenci per una determinada lletra, per bé que no és necessari que el nen domini l’escriptura i sovint n’hi ha prou amb reconèixer el so. Per al fill el joc és entretingut perquè promou l’atenció en el que té al voltant, però cal admetre la pesantor en els pares quan han repetit tres cops la cantarella inicial.

Els jocs lingüístics són recursos habituals en els pares, i n’hi ha de ben tradicionals

És molt més interessant mirar de forçar el fill a pensar paraules segons un patró, de manera alterna, i el més fàcil és prendre la lletra final d’un mot perquè digui una paraula que comenci per aquella lletra. El joc pot allargar-se i resultar esgotador, i reclama en els pares un ventall de recursos generós si el que es pretén és, més enllà de distreure, educar. Cal, sobretot, variar els finals de les paraules perquè així els inicis també canviïn: casa-amic-camí-indi-illa-alegria... El problema que es trobaran els esforçats pares és que, sovint, els fills acaben les seves paraules en -a, així que hauran de disposar d’un bon nombre de mots començats per aquesta lletra: àlbum, abric, amistat, arròs, aire... Sobretot, busca paraules que entenguin, no diguis coses com atzucac o ansiolític.

El joc de buscar antònims és també molt productiu, en tant que és senzill i hi ha molts llibres que el treballen (els típics contraris de gran i petit, blanc i negre, fred i calent), i sembla que, per als nens, la noció de contrari és molt intuïtiva. Però és més interessant mirar de treballar els sinònims: demana-li un contrari de trist i de seguida et dirà content, però demanar-li una paraula que s’assembli a content (no li diguis la paraula sinònim, és clar) i llavors haurà de rumiar de debò per trobar coses com feliç i alegre. També es poden enumerar paraules segons camps semàntics, per exemple que els siguin propers, com ara objectes de l’escola o coses del carrer.

I tanquem amb un clàssic per treballar l’ortografia, ideal si els nens ja coneixen l’escriptura i heu de fer alguna cua per estona. Si teniu una llibreta i un boli, jugueu al joc del penjat, aquell de posar ratlletes segons el nombre de lletres i anar-ne dient fins que, o bé surt la paraula, o bé dibuixes un paio ajusticiat. Jugueu-hi abans no el prohibeixin per ser políticament incorrecte.