Vint-i-cinc anys d’un reconeixement coix

Diumenge vinent, 25 de juny, farà 25 anys de l'aprovació, pel Comitè de Ministres del Consell d'Europa, de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, el text que, a dia d'avui, representa el reconeixement més gran de la diversitat lingüística europea. És tot un privilegi disposar d'un document d'aquesta magnitud vistos els precedents històrics quant al respecte del multilingüisme (la tradició judeocristiana, radicada en el mite de la Torre de Babel, descriu la diversitat lingüística com un càstig diví), però toca fer-ne balanç i preguntar-nos si hem avançat gaire. Ja ens podem anticipar i apuntar que no n'hi ha per tirar coets.

D'entrada, la Carta té el defecte de ser d'aplicació voluntària pels estats, que poden signar-la només o bé signar-la i ratificar-la, per acabar entrant en vigor uns mesos després. Espanya va ser un dels primers membres de la Unió a signar la Carta (el 5 de novembre de 1992, amb govern de Felipe González), juntament amb nou països més, però no la va ratificar fins al 9 d'abril del 2001 (aquest cop amb govern de José María Aznar). El compromís dels diversos estats amb la Carta abasta el compliment de la Part II del text (sobre objectius i principis) i, opcionalment, l'aplicació d'un mínim de 35 paràgrafs de la Part III (sobre ensenyament, justícia, administració, mitjans de comunicació, cultura i activitat econòmica), una discrecionalitat que ha portat Espanya a ser un dels estats més generosos sobre el paper, amb 69 paràgrafs per al català, el basc i el gallec. Al costat de França, que ni tan sols ha ratificat el text (Macron, des d'aquí et recordarem que ens ho has promès), hauríem de convenir que som uns afortunats.

Tot i això, Espanya ho té fàcil per anar-se comprometent a l'hora d'aplicar articles perquè, al capdavall, les respectives legislacions autonòmiques atorguen a cada llengua un paper més rellevant del que proporciona la Carta sencera. Cal no oblidar que, en cap cas, la Carta comporta el reconeixement de l'oficialitat, de manera que, si ja tens una llengua reconeguda amb aquest estatus, possiblement el text esdevé paper mullat i l'estat ja disposa de la millor de les coartades per no haver d'implementar cap mesura. Més enllà de la lletra, però, el que importa és que un text d'aquestes característiques implica un determinat esperit, i és aquí on falla més clamorosament el compromís espanyol amb la diversitat lingüística pròpia. Per exemple (art. 7.1.e), l'estat es compromet al manteniment de les relacions entre els grups que parlin una llengua i els grups que la parlin de manera pròxima (haurem d'entendre que es refereix a dialectes), cosa que hauria de dur l'estat a enfortir les relacions entre els territoris de parla catalana, cosa que no passa. Mentre que més avall (art. 7.1.g), s'apunta la disposició de mitjans que permetin l'aprenentatge de la llengua a qui no la parla, tota una mesura favorable a la normalització lingüística que l'estat central senzillament ignora. De tot allò que sigui competència autonòmica l'estat se'n desentendrà sempre.

Com han assenyalat alguns crítics, la Carta va néixer coixa en concebre les llengües estrictament com un patrimoni cultural administrable des dels estats, i per tant mantenint la parcel·lació tant territorial com jurídica circumscrites a les fronteres i manllevant a les llengües la condició de constructes unitaris mereixedors d'una política lingüística europea comuna que garantís plenament, i arreu de la Unió, els drets lingüístics dels parlants. Caldria, aquí, inspirar-se en la protecció del medi ambient, la condició supranacional del qual és més evident i congria consensos. Un tracte mediambiental de les llengües, concebent-les com a elements transfronterers d'una glotosfera europea, els atorgaria molta més protecció, en tant que se'ls podrien aplicar directives comunes que superessin els ordenaments jurídics propis, i limitadors, de cada estat membre. Altrament, per molt que Europa promogui el reconeixement de la diversitat, són els estats els qui administren aquest reconeixement, que es manté mutilat pels interessos i la idiosincràsia de cadascú.