Els uniformats d’Hipercor

L’inspector Galiano era el responsable del grup de policia judicial que va instruir la causa. “El cap de la guàrdia ens va dir: ‘Escolta, que acaben de posar una bomba a Hipercor’. Vaig sortir ràpidament cap allà. En arribar, el panorama era… No es podia entrar del fum que hi havia”. Poc després, Alemany creuava corrents Barcelona. “Quan vaig baixar, el cotxe feia olor d’embragatge cremat després de tota la pallissa. Me’n vaig anar a l’intendent major que estava allà de servei. Primer li vaig dir què havia de fer. I després només vaig preguntar: “Quants?” Al parc de Bombers de Sant Andreu, Clarella vivia una guàrdia normal. “L’avís em va estranyar perquè l’Hipercor era un lloc ben protegit. Vam dir: “Anem-hi”. I en arribar a dalt del tot del carrer Irlanda vam dir: “Hòstia, la que s’ha muntat!”.

Galiano va començar a treballar en el desviament de ferits i morts. “Quan ja es va comprovar que no quedava cap mort a dins, vam començar amb les diligències. Agafar els efectes dels morts i portar-los a comissaria per poder identificar-los”. Alemany va treballar fins a les deu de la nit ordenant el trànsit a l’artèria principal que donava entrada i sortida a la ciutat. “La meva feina va consistir a tallar l’accés i facilitar l’entrada i sortida d’emergències. Ningú es va queixar”. Clarella es va centrar a apagar les flames del Ford Sierra que ETA va carregar amb 200 quilos d’explosius. “Ens va costar molt trobar el cotxe. L’explosió va activar tots els aspersors, que en un foc normal uses per orientar-te”.

L’equip de Galiano va treballar sense parar “tres o quatre dies”: “Totes les diligències es van fer amb cinc màquines d’escriure i amb cinc calcs perquè sortissin les còpies. I després lliurar els efectes als familiars dels morts, els reconeixements als hospitals. Fer actes i declaracions. Actes i actes. I vam prendre declaració al primer que va rebre la trucada a l’Avui”.

Clarella, quan ja va haver apagat el vehicle, va ajudar en les tasques de rescat. “Em vaig trobar amb un company que portava en braços dos nens de 7 o 8 anys. Morts. Després vam trobar una dona, que era la seva tia. Vam treure el cadàver i el vam portar al dipòsit. Però en aquell moment, no era una cosa que m’impactés gaire perquè la feina t’obliga a estar per la feina. Tu vas fent. És l’endemà, quan ho vas recordant, i vas sent conscient de tot…”.

“Estàs pel que estàs. T’endureixes. És una professió que endureix. Com un metge que està operant o atenent un accident. A més, veníem de la història que veníem, d’una dictadura, en la qual la mort sempre estava present. És una altra mentalitat de la vida i de la mort i, sobretot, quan estàs treballant, l’uniforme ajuda molt. Ajuda a posar-te a treballar. Treballes i ja està”, coincideix Alemany, que cada divendres a aquella hora anava a comprar a Hipercor amb la seva dona. “Si jo no hagués estat treballant, hauria estat a dins. Sí o sí”.

Creu que ara la societat reaccionaria de forma diferent davant un atemptat així. “Sí, va ser un cop molt fort, un salt qualitatiu, però un ja estava acostumat a això, al fet que ETA matés”.

“Tothom estava molt sencer. Tampoc es veia sang. Però després, quan tornes al parc i et poses a comentar-ho, penses… Mare de Déu!”, continua Clarella. Tampoc Alemany va aprofundir més: “No en vam parlar. Ho teníem com a normal. A part de quatre exabruptes o quatre insults quan et canvies al vestuari. No gaire més”. Ni el grup de Galiano va tornar a tractar el tema: “Ens vam dedicar a ajudar i ajudar. A fer el que havíem de fer i ja està”.