_
_
_
_

Els uniformats d’Hipercor

Un policia, un guàrdia urbà i un bomber recorden, 30 anys després, com van viure l’atemptat

Rebeca Carranco

19 de juny del 1987. Minuts després de les quatre de la tarda. El policia Antonio Galiano tornava amb els seus companys de participar en un torneig de futbol sala en un poliesportiu del Bon Pastor. El guàrdia urbà Jordi Alemany estava controlant el servei dels cotxes patrulla del barri de Sants. El bomber Andreu Clarella feia guàrdia al parc de Sant Andreu. Els tres, que llavors tenien trenta anys, van haver de sortir corrent. ETA havia posat un cotxe bomba a l’Hipercor de l’avinguda de Meridiana de Barcelona. Va assassinar 21 persones.

El policia Antonio Galiano a Barcelona.
El policia Antonio Galiano a Barcelona.JOAN SÁNCHEZ

L’inspector Galiano era el responsable del grup de policia judicial que va instruir la causa. “El cap de la guàrdia ens va dir: ‘Escolta, que acaben de posar una bomba a Hipercor’. Vaig sortir ràpidament cap allà. En arribar, el panorama era… No es podia entrar del fum que hi havia”. Poc després, Alemany creuava corrents Barcelona. “Quan vaig baixar, el cotxe feia olor d’embragatge cremat després de tota la pallissa. Me’n vaig anar a l’intendent major que estava allà de servei. Primer li vaig dir què havia de fer. I després només vaig preguntar: “Quants?” Al parc de Bombers de Sant Andreu, Clarella vivia una guàrdia normal. “L’avís em va estranyar perquè l’Hipercor era un lloc ben protegit. Vam dir: “Anem-hi”. I en arribar a dalt del tot del carrer Irlanda vam dir: “Hòstia, la que s’ha muntat!”.

Galiano va començar a treballar en el desviament de ferits i morts. “Quan ja es va comprovar que no quedava cap mort a dins, vam començar amb les diligències. Agafar els efectes dels morts i portar-los a comissaria per poder identificar-los”. Alemany va treballar fins a les deu de la nit ordenant el trànsit a l’artèria principal que donava entrada i sortida a la ciutat. “La meva feina va consistir a tallar l’accés i facilitar l’entrada i sortida d’emergències. Ningú es va queixar”. Clarella es va centrar a apagar les flames del Ford Sierra que ETA va carregar amb 200 quilos d’explosius. “Ens va costar molt trobar el cotxe. L’explosió va activar tots els aspersors, que en un foc normal uses per orientar-te”.

Más información
Barcelona homenatja 30 anys després les víctimes d’Hipercor

L’equip de Galiano va treballar sense parar “tres o quatre dies”: “Totes les diligències es van fer amb cinc màquines d’escriure i amb cinc calcs perquè sortissin les còpies. I després lliurar els efectes als familiars dels morts, els reconeixements als hospitals. Fer actes i declaracions. Actes i actes. I vam prendre declaració al primer que va rebre la trucada a l’Avui”.

El guàrdia urbà Jordi Alemany.
El guàrdia urbà Jordi Alemany.ALBERT GARCIA

Clarella, quan ja va haver apagat el vehicle, va ajudar en les tasques de rescat. “Em vaig trobar amb un company que portava en braços dos nens de 7 o 8 anys. Morts. Després vam trobar una dona, que era la seva tia. Vam treure el cadàver i el vam portar al dipòsit. Però en aquell moment, no era una cosa que m’impactés gaire perquè la feina t’obliga a estar per la feina. Tu vas fent. És l’endemà, quan ho vas recordant, i vas sent conscient de tot…”.

“Estàs pel que estàs. T’endureixes. És una professió que endureix. Com un metge que està operant o atenent un accident. A més, veníem de la història que veníem, d’una dictadura, en la qual la mort sempre estava present. És una altra mentalitat de la vida i de la mort i, sobretot, quan estàs treballant, l’uniforme ajuda molt. Ajuda a posar-te a treballar. Treballes i ja està”, coincideix Alemany, que cada divendres a aquella hora anava a comprar a Hipercor amb la seva dona. “Si jo no hagués estat treballant, hauria estat a dins. Sí o sí”.

Creu que ara la societat reaccionaria de forma diferent davant un atemptat així. “Sí, va ser un cop molt fort, un salt qualitatiu, però un ja estava acostumat a això, al fet que ETA matés”.

“Tothom estava molt sencer. Tampoc es veia sang. Però després, quan tornes al parc i et poses a comentar-ho, penses… Mare de Déu!”, continua Clarella. Tampoc Alemany va aprofundir més: “No en vam parlar. Ho teníem com a normal. A part de quatre exabruptes o quatre insults quan et canvies al vestuari. No gaire més”. Ni el grup de Galiano va tornar a tractar el tema: “Ens vam dedicar a ajudar i ajudar. A fer el que havíem de fer i ja està”.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Rebeca Carranco
Reportera especializada en temas de seguridad y sucesos. Ha trabajado en las redacciones de Madrid, Málaga y Girona, y actualmente desempeña su trabajo en Barcelona. Como colaboradora, ha contado con secciones en la SER, TV3 y en Catalunya Ràdio. Ha sido premiada por la Asociación de Dones Periodistes por su tratamiento de la violencia machista.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_