Cronologies de la Transició

La convocatòria de les eleccions del 15 de juny del 1977 no preveia que les noves Corts tinguessin caràcter constituent. Va ser el resultat electoral, la composició del primer Parlament democràtic, el que va fer possible que s'emprengués la via Constitucional. Una vegada més, es va imposar la força dels fets.

És una característica de la Transició: no hi havia cap pla ordenat. Va ser un moment singular, en què el vell model estava esgotat i el nou prenia cos lentament. Una circumstància que generava unes expectatives il·limitades mentre l'ombra del passat, que encara no havia marxat, seguia sembrant por i confusió. L'avaluació real de les forces en conflicte es feia difícil i sempre quedarà el dubte sobre si la democràcia podia haver nascut amb menys llast del passat.

Es manegen diverses cronologies de la Transició que ajuden a entendre-la perquè reflecteixen diferents punts de vista i nivells d'evolució del país.

La cronologia de llarg període, el que podríem anomenar la Transició econòmica i social, col·loca l'origen en el Pla d'estabilització del 1959, com a símbol de la incorporació d'Espanya a l'economia internacional, i el final, en l'ingrés a la Unió Europea el 1986. A partir dels anys seixanta, amb moments significatius, com la fundació de Comissions Obreres el 1962, la societat espanyola va anar entrant en una mutació econòmica i social, amb l'emigració interior i exterior i el turisme com a fenòmens massius, que van generar un distanciament gradual entre sectors cada vegada més amplis de la societat i el franquisme. De manera que, en la mort de Franco, el règim polític era una superestructura amenaçada d'ineficiència, la qual cosa explica que l'arribada de la democràcia, més tard o més d'hora, es considerés inevitable, amb destí a Europa.

Hi ha una altra cronologia, que podríem anomenar política o monàrquica, que situa l'arrencada el 1968, amb el nomenament del príncep Joan Carles com a successor de Franco i que culminaria el 23-F, amb el Rei aturant el cop d'Estat. Sens dubte, és una interpretació carregada de lletra petita, que en qualsevol cas no treu la importància del paper que va jugar el Rei com a “bon traïdor”: aquella figura que encarnant la legitimitat de la dictadura és capaç d'utilitzar la Prefectura de l'Estat heretada per desmuntar el règim anterior i construir el nou.

Una opció útil perquè la Transició fos raonablement pacífica, que va marcar la nova democràcia per la impossibilitat de triar la seva forma política i per l'exigència no només d'amnistia del règim anterior, sinó també d'amnèsia sobre el passat.

Davant de l'evidència que Franco va morir en el poder (és a dir, que no vam ser capaços de fer-lo fora), crec que la veritable cronologia de la Transició comença amb l'agonia del dictador i acaba amb l'arribada del PSOE al poder el 1982. Amb un fet rellevant anterior: l'assassinat de Carrero Blanco, encara que l'almirall com a màxim hauria pogut retardar el procés. És en aquest període quan passa tot allò decisiu. El procés s'accelera amb el nomenament de Suárez que anirà esquivant obstacles fins a caure per les travetes dels seus. En un any, el president d'UCD va portar el país a unes eleccions amb el partit comunista legalitzat, un senyal que el canvi anava de debò. I dos anys i mig després de la seva arribada, la Constitució posava fi a la legalitat franquista.

Hi va haver grans turbulències: el soroll de sabres, la irrupció de la violència d'extrema dreta i d'extrema esquerra i un fet que ingènuament no es preveia: que ETA seguís després de la dictadura. Les querelles internes d'UCD van acabar de desestabilitzar el país. Va ser Leopoldo Calvo-Sotelo, president inexplicablement menystingut, qui va estabilitzar el règim, agafant-lo l'endemà d'un cop d'Estat i lliurant-lo un any i mig més tard, amb els colpistes jutjats i en condicions perquè 40 anys després un partit d'esquerres pogués guanyar unes eleccions i governar i la dreta emprengués la seva travessia del desert.

El dia que Felipe González va prendre possessió es va acabar la Transició i va començar la construcció real del nou règim. S'obria així un llarg període que ara s'està acabant. Vam passar de la il·lusió a la normalitat: al desencant i a la indiferència. Més tard va irrompre la indignació. Toca tornar a inventar el futur.