Moció de censura en dimarts tretze

De vegades sorgeix de sobte una veu que aclareix allò que és percebut com excessivament complicat i costa de comprendre. És el que va succeir la setmana passada amb un article publicat el 2 de juny a InfoLibre pel fiscal en excedència Carlos Castresana sobre la dimissió de Manuel Moix com a Fiscal en Cap Anticorrupció. O el que va passar amb les conclusions del fiscal Emilio Sánchez Ulled al judici del cas Palau. Són descripcions concises de dos casos d’apropiació indeguda de dignes institucions públiques per part de persones, grups i partits que les parasiten per a altres finalitats, en els quals es barregen els interessos del PP i de Convergència, respectivament, i guanys privats.

Quan esclaten escàndols d’aquest tipus es forma un guirigall en el qual no sempre brilla la veritat. El que banalitza l’aclaparadora sèrie de casos de corrupció que afecten el PP i converteix en inintel·ligible la crisi per ells provocada és l’absència d’una explicació ordenada que relacioni les parts amb el tot i aflori el seu sentit global. Això és el que explica que el PP conservés encara el 33% dels vots en les últimes eleccions i, un any després, només hagi caigut set punts en els sondejos. Encara hi ha almenys un 26% d’electors disposats a votar al partit de gent com Luis Bárcenas o Rodrigo Rato, i aquest Eduardo Larraz, excap de gabinet de Celia Villalobos i ex-alt càrrec de la Comunitat de Madrid amb Esperanza Aguirre, que ha acumulat 146 lingots d’or en un banc suís. Això: 146 lingots d’or a Suïssa.

Fa falta una explicació que mostri el fil conductor que va del finançament il·legal del partit, a les corrupcions de personatges com els expresidents de les comunitats autònomes de Baleares, Valencia, Madrid i Múrcia, i fins i tot a la ruïnosa operació de convertir Caja Madrid al banc del PP, que ha acabat per costar milers de milions d’euros a tots els ciutadans. I tot això amb la presa del control pel mateix PP d’institucions centrals de l’Estat com el Consell General del Poder Judicial, la Fiscalia General i el Consell Fiscal. Fins i tot el Tribunal Constitucional. Fa falta explicar que aquest comportament és al mateix temps causa i conseqüència dels altres dos grans mals que afligeixen des de fa anys la societat espanyola: l’escandalós augment de la desigualtat provocat per la insensibilitat dels governants davant els estralls de la crisi econòmica, i la voladura del pacte constitucional que va fixar el 1978 el model de relació entre Catalunya i Espanya.

Una explicació d’aquest tipus és una necessitat per raons d’higiene política. La moció de censura al president del Govern Mariano Rajoy és una bona oportunitat per dur-la a terme. És perfectament congruent amb la situació política que, en un procés de creixent degradació del partit del Govern, qui aspira a liderar l’oposició parlamentària, Pablo Iglesias, presentés la moció de censura. Qui més ho faria? La malaptesa de l’ala dreta del PSOE va provocar fa vuit mesos sense adonar-se que el líder de Podem, aquest Pablo Iglesias al qual té més tírria que a Rajoy, esdevingués també líder de l’oposició parlamentària després de l’obligada dimissió de Pedro Sánchez.

El que ara es presenta davant Iglesias, tothom ho sap, començant per ell mateix, no és l’oportunitat de substituir Rajoy al capdavant de Govern. El que s’ofereix és una bona ocasió per donar a la societat espanyola una explicació coherent que doni sentit a les nombroses dades parcials que confusament sorgeixen de la crisi i descrigui el paper que cada actor hi té. Respecte a la crisi econòmica, revelar i denunciar la submissió del Govern als poders financers; respecte als altres partits, reclamar als qui pregonen afanys regeneracionistes que deixin de sostenir el partit líder de la corrupció. I respecte a la crisi constitucional és una excel·lent oportunitat per deixar clar que no es tracta de l’extraviament del Govern i el Parlament catalans, sinó d’un conflicte provocat des del 2005 pel PP para laminar l’autogovern, guanyar vots al centre i el sud d’Espanya i lligar el PSOE al pal major del vaixell del nacionalisme espanyolista que el PP comanda. Claredat és el que ara es necessita, i que sigui en un dimarts tretze no és el que més ho dificulta.