Balades o arrambades

Continua ben plantat. Va sortir per la part de dalt de l'escenari, com els déus que baixen a la Terra, es va atrevir a fer uns quants passos de ball i sempre va mantenir aquest aire de seductor convençut dels seus poders, una mirada que fon, que ho suggereix tot sense dir res. És un Ricky Martin ja madur i segur d'ell mateix, conscient de com és d'important deixar-se mirar perquè el públic iniciï l'autocombustió. Probablement va marxar satisfet al camerino després de la seva hora i mitja de concert al Sant Jordi, però potser també va pensar que el seu públic sempre s'entrega, gairebé mai hi ha partit, només juga ell, i que ja no omple com fa anys, quan era el millor, o dels millors, en l'àmbit del pop llatí. Sí, Ricky Martin va triomfar, tot i que no va arrasar.

En el concert de l'estrella de Puerto Rico hi va haver diversos concerts. Pel que fa al so, va tenir un inici cacofònic, una cosa similar a set tómboles anunciant chochonas entre tres pistes d'autos de xoc. Hi havia un no sé què de festes de poble gran, hi faltava només l'olor de xoriço –impossible entrar-ne un per la seva semblança amb un artefacte contundent, que a més ho és– i de xurros. A l'escenari un batibull de músics i ballarins, llums i pantalles perseguien atordir per acumulació un públic que reaccionava com dicten els cànons: cridant. Va ser la part, diguem, més pop, la que Ricky destina al mercat anglosaxó. Aquest so es va anar matisant a mesura que passava el temps, i sense arribar a fer-se gaire més nítid la cosa va millorar notablement. Així, amb el so, es van consumir dos concerts. I pel mig que no hi falti la solidaritat, aquesta vegada la Fundació Ricky Martin, encaixada com una teletienda a les pantalles. Es podia pensar en Mateo: que no sàpiga la mà esquerra el que fa la dreta.

Però encara hi va haver més concerts. Potser tres més. Un ja citat, l'anglosaxó. Dos, el més delicat, el Ricky romàntic, tan untat en sacarosa que la seva mirada seductora semblava més que complementària, redundant. I si es pensa en l'actual música llatinoamericana d'èxit, a Ricky li sortien cabells blancs cada vegada que abordava una tornada. Recordava un galant madur defensant un territori de conquesta en recessió. Sí, canviava de roba com si allò fos una passarel·la, però el vestuari, clàssic, poc imaginatiu i cromàticament conservador, no feia més que accentuar la imatge del galant assetjat pels nous “bàrbars” del ritme, coloristes i insolents.

A aquests els va combatre en el seu tercer concert, ja en el tram final. Aquí Ricky es va treure de la màniga aquestes cançons que també casen amb les tómboles i les festes populars, peces rítmiques llatines, ocasionalment perfumades amb reggaeton, el nou déu, rematades amb tornades idònies per a les classes de zumba: que si “por arriba y por abajo”; que si “sí se puede, sí, sí”; que si “llegó la fiesta pa' tu boquita”; que si “vente p'acá, p’acá, ah”… En fi, tornades que s'enganxen com un xiclet a la sola i que s'hi queden fins que no canvies de sabates. Aquí, per fi, Ricky va ser el Ricky més en línia amb els temps que corren, tot i que els seus moviments en escena anaven amb el fre posat i els seus recursos, fer cantar el Sant Jordi dividint-lo en dues meitats, estiguin una mica, diguem, gastats. Tant com la seva manera d'ovacionar el públic, una tasca en què l'acompanyava un animador que bramava quan Ricky feia un canvi de vestuari. El més important és que Ricky va deixar el seu públic ben encès. Quan torni sabrem com d'encès el va deixar.