Políticament incorrecte

El llenguatge de l’anomenat “políticament correcte” no ha fet sinó portar molts afers a un punt d’irracionalitat, manca de lògica i manca de sentit comú que esborronen. Exigir, per exemple, que en un govern, o comitè, o el que sigui, hi hagi d’haver tantes dones com homes serà sempre injust si hi ha més dones que homes que són adequats per a aquella feina, o a l’inrevés. Arribarà un dia que hi haurà d’haver pertot tants heterosexuals com homosexuals, no?; i tants amics dels gossos com enemics d’aquests animals; i tantes persones amb la tensió arterial alta com amb la pressió baixa; i tants jueus com musulmans, com catòlics, com protestants, com agnòstics i com ateus. I totes les ximpleries que se’ns puguin acudir.

 L’impacte d’aquesta tendència retòrica és una cosa relativament nova: es remunta als anys 1980, aproximadament, a conseqüència de les legítimes vindicacions del sexe femení, de la lluita contra la segregació racial, i més factors.

La Il·lustració, corrent cultural i intel·lectual que al capdavall va col·laborar eficaçment a la transformació de la societat francesa i de totes les d’Europa, tenia molt clar que hi havia discriminacions irracionals i injustes, però no s’aturava a discutir bagatel·les com ara si hem de menjar o rebutjar la carn de porc, els tomàquets sulfatats o una aspirina: arriben fins aquí els prejudicis derivats de la correcció que estem esmentant.

Montaigne, renaixentista carregat de seny, sempre l’encertà pel que fa a aquestes qüestions: vegeu el seu famós capítol dels Essais dedicat als caníbals —que només coneixia per referències—; però encara van ser més explícits els il·lustrats del XVIII (sempre n’hi ha hagut), en especial a causa del llibre de Voltaire Essai sur les moeurs (o del Candide mateix), de molts escrits de Diderot i d’una llarga sèrie d’homes i dones de lletres que tenien el cap al lloc que toca: vull dir que no pensaven amb els peus, o sense cap lògica, com passa amb els animalistes —per què no adopteu un cocodril i li feu moixaines?— o amb els independentistes totals —fanatisme tot plegat, mancat de la més elemental subtilesa dialèctica.

Hi ha un il·lustrat poc freqüentat, Bernard Le Bouvoir de Fontenelle, que va deixar-nos llibres admirables, com els Entretiens sur la pluralité des mondes, i que va escriure un opuscle, ara oportú, que avui només es troba a les pàgines d’Iberlibro.com (o equivalents), i també en format PDF a Google, anomenat La République des philosophes. L’autor hi parla d’una suposada “république des ajaoiens”, poble tan inventat com Eldorado, en què els ciutadans es mouen d’acord amb els principis de la llei natural: no tenen ni fundador ni religió, ni pròpiament govern de la res publica; no coneixen ni sectes ni partits, no llegeixen cap llibre sagrat ni obeeixen cap llei escrita: tot ho fan seguint les lleis de la filosofia natural i “la raison la plus saine”. Res d’estrany en el conjunt de les propostes il·lustrades, que són les que van donar naixença a totes les utopies del XIX, molt ben conegudes pels barcelonins, que tenen un carrer dedicat a la Icària de Cabet.

Aquest llibre, reimpressió de l’edició de 1768, porta un apèndix deliciós, és a dir, una Lettre sur la nudité des sauvages, ressò ben clar del capítol ja esmentat de Montaigne. En aquesta carta, que Fontenelle adreça a Madame la Marquise de *** (criptograma molt habitual a l’època), l’il·lustrat diu a la marquesa que ell ha conegut pobles en què resulta imprescindible que les dones es cobreixin el cap, com encara és el cas a quasi totes les religions alcoràniques: la cosa no té l’aire d’haver de canviar, perquè el mahometisme i les seves variants no han conegut cap figura semblant a la de Joan XXIII, que va revolucionar el culte i la litúrgia catòliques; cosa, diguem-ho de passada, que Luter ja havia fet quatre-cents anys abans.

El que té més gràcia és que Fontenelle li digui a la marquesa (catòlica, sens dubte) que les musulmanes que no volen de cap manera ensenyar els cabells abans serien capaces d’ensenyar el sexe, perquè això segon no és, o no era, tabú en aquelles civilitzacions, i descobrir-se el cap encara ho és. Fontenelle, és clar, es disculpa davant la marquesa per posar un exemple que, sens dubte, devia fer-la enrojolar.

Quin exemple de respecte! Quina mostra de magnanimitat i de llarguesa! Com ha estat possible que França, país de sòlides arrels il·lustrades i republicanes, s’hagi posat tan farruca en qüestions completament secundàries, com aquesta? De quina manera més obsessiva els guanys del pensament il·lustrat cedeixen cada dia més de terreny a favor de teories tretes de la màniga, postmodernes, sense cap fonament racional i menys respecte pels costums diversos dels pobles varis de la terra!