Ciutats eriçades amb reixats de forja i vidre

N'hi ha prou amb una mirada a les cornises dels edificis i murs de moltes ciutats europees i també sud-americanes per veure reixats, ferros que rematen edificis i vidres incrustats al ciment o directament als maons. Alguns amb més sentit artístic, sobretot en el cas dels vidres, uns altres de forma vulgar i de qualsevol manera. Vidres i reixes tenen una mateixa funció: limitar l'entrada i els moviments. I aquest és el leitmotiv de l'exposició Prohibit el pas de José Antonio Millán. Editor i escriptor, i alhora artista en el sentit més ampli, que un bon dia de tant mirar el cel va decidir fer fotografies d'aquests elements que abunden a les ciutats. Això va ser fa un parell de dècades: “en tots els viatges que faig i en els passejos per Barcelona sempre vaig amb una petita càmera fotogràfica i registro els reixats de forja que em criden l'atenció i els murs rematats amb vidres”. Diagnostica que Barcelona és una ciutat eriçada als seus edificis. “No deixa de ser curiós que ens semblin una barbaritat segons quins reixats, com el de Ceuta, quan en la nostra vida habitual aquests elements s'han utilitzat i s'utilitzen amb tota normalitat”.

Amb punxes, de mig cercle —molt habituals als terrats de les finques de l'Eixample i del Raval i Gòtic— afilades apuntant el cel, veritables obres d'artesans de la forja als edificis modernistes, pues, agullons, etc. Els exemples són innombrables. “És clar que els mestres d'obres de finals del segle XIX i les primeres dècades del segle passat les utilitzaven com un element més, sovint les intercalaven amb els pescants en les cornises, i per això hi ha tanta varietat, especialment als barris en els quals hi havia moltes ferreries”, afegeix. Per aquest motiu a les edificacions de Gràcia, Sants i Sarrià són molt habituals. Teoritza Millán que fins i tot es pot fer una aproximació de què es pretenia comunicar amb els reixats, a més de la seva funció de prohibir el pas: “Des de certa bogeria, el gust per l'artesania, o l'ànim d'aparentar el poder burgès d'algunes de les forges”. N'hi ha de petites que divideixen les balconades entre veí i veí i força s'han reconvertit en elements d'utilitat, com estenedors improvisats.

L'exposició, que reuneix 40 fotografies a la sala Las Cosas de Martínez fins al 5 de juny, mostra també fins a quint punt la rematada d'un mur amb trossos de vidres, un element més rural que urbà, es pot convertir en una obra d'art: vidres amb gama cromàtica o dibuixant formes estudiades. Uns altres, sense miraments, de vidres acabats en punta aguda per desafiar qui li passi pel cap encimbellar-se.

“A Barcelona també es veuen en barris d'autoconstrucció, com el Carmel, i rematant algunes mitgeres. Però és més habitual a les ciutats petites o en pobles. Les he fotografiat també a la Bretanya francesa, a València, a Còrdova, a Madrid o a Colòmbia”, afegeix Millán. Les rematades amb vidre de murs de localitats colombianes semblen inexpugnables: a una primera línia formada per trossos d'ampolles trencades se superposa una altra de grans làmines de vidre i tot això coronat per filferro d'arç: “en aquests casos el missatge queda més que clar”.

Millán es defineix com un fotògraf aficionat que, com molts altres, no s'atrevia amb l'analògica i es va entusiasmar amb les possibilitats del món digital: “Vaig començar a fer sèries, sempre amb la idea dels límits, que m'atreuen. La primera va ser dels murs de pedra que es poden veure a les finques de l'Empordà”. Autor de llibres infantils, de novel·les, treballs sobre la llengua i internet, des del 2002 ha fet recopilacions iconogràfiques i assajos visuals que ha publicat en el seu lloc web: “ho feia per pur hobby i no pensava en una exposició física, però sóc aquí”.