Ramón Andrés, polímat

Cada dia seran més rars els llibres i estudis sobre història de la cultura perquè aquesta disciplina només poden practicar-la les persones amigues de la cultura en totes les seves manifestacions, sempre vàries. Un que sàpiga només coses d’història de la música, o de teoria dels gèneres literaris, o de fotografia, o d’arquitectura, o de gastronomia, etcètera, difícilment serà capaç d’entrellaçar tots els àmbits culturals per oferir un llibre que pugui ser legítimament anomenat d’història de la cultura.

Abans, posem durant el segle XX encara, se’n produïen de tant en tant, perquè va ser un segle savi i intel·ligent, que va donar deliberadament l’esquena al positivisme històric del segle XIX, massa centrat en fets determinats i en àrees especifiques. Però la tendència als estudis especialitzats en les universitats d’avui, sumada a la necessitat que semblen tenir homes i dones de ser la persona més competent en una petita cosa determinada, han fet que els nostres savis, erudits i assagistes escampin més com més va productes que no passen de ser mostra d’una certa erudició: cultura general, poca.

I això és el que resulta apassionant: tenir una visió prou àmplia de la Història i de totes seves produccions polítiques, culturals, econòmiques, simbòliques, religioses, ideològiques, i el que calgui, per fer-ne un constructe capaç de retre compte de la manera com es desenvolupa, en cada moment de la història, aquest conglomerat de fets que conformen, en termes generals, el que en diem cultura, civilització, Bildung per a Goethe i tants d’altres. Això, naturalment, demana moltes hores d’estudi, i de les coses més diverses: fins i tot el clima pot ser convocat en l’estudi d’una cultura determinada; i no parlem de les creences, els règims polítics, les epidèmies i mil coses més.

Si a Barcelona hi ha un home que només escriu llibres sota aquesta perspectiva panòptica, aquest és Ramón Andrés, poeta, assagista i musicòleg, però, abans que cap altra cosa, amic de les interrelacions en el camp cultural: d’això els grecs en deien un polimathés, un polímat, un ésser de molts sabers. Un exemple d’això és el llibre que acaba de publicar: Claudio Monteverdi, Lamento della Ninfa (Barcelona, Acantilado, 2017), en el qual, a partir del madrigal d’aquest nom del compositor italià, teixeix una roba policroma tan sols amb la història d’una nimfa desamorada, abandonada. Com a bon musicòleg, Andrés podria haver-se limitat a explicar-nos en què consisteixen els madrigals d’aquell músic i les diferències i articulació entre melodia i polifonia; podria haver escrit un estudi d’aquells que només entenen els alumnes d’harmonia i contrapunt dels nostres conservatoris... Però fa una altra cosa, semblant a les que han fet Mark Bonds o Esteban Buch en els seus llibres sobre música, editats a Acantilado: situar Monteverdi en el seu segle, situar-lo sobre el rerefons de tota la cultura humanística —en especial aquella que va elevar les nimfes a categoria de mite del Renaixement—, al costat de la tradició arcàdica i pastoral que va començar a Itàlia i es va escampar per tota Europa, fins i tot a països desproveïts de rius i de boscatges, tradició ben explícita a l’Arcadia, de Sannazaro, o la Diana, de Jorge de Montemayor. (I, paròdicament, a bona part del Quijote.)

Per això Andrés esmenta, en aquesta anàlisi preciosa de només un madrigal del vuitè llibre de Monteverdi, l’obra simptomàtica de Boccaccio, l’Acadèmia florentina, Botticelli, Castiglione i el seu Cortesà, i els últims grans humanistes, ja del segle XVI, com Erasme, Vives i Montaigne. No hi falta —perquè la música sempre havia estat veïna de la teologia— una referència explícita al caràcter introspectiu de la devotio moderna, que alguna cosa va tenir a veure amb les noves formes d’expressió musical del temps de Monteverdi. Els comentaris pròpiament musicològics no apareixen, ja ben emparats per tanta història de la cultura, fins a les darreres pàgines.

Una nimfa és molt poca cosa. Les nimfes no tenen la grandesa ni la dignitat d’una Venus, una Cíbele o una Àrtemis. Hi ha nimfes de riu, de mar, de boscos i de muntanya. Són —o eren a l’Antigor— figures secundàries, només cooperatives. Monteverdi les va exalçar en el madrigal que analitza aquest llibre d’avui, i Ramón Andrés ha estat capaç d’entrellaçar-les —com la vinya s’entrelligava a les branques dels oms, a Virgili— en un llibre que, avui, en aquest erm que són els estudis generals a Catalunya i a l’Espanya gran, hauria de ser model i lliçó per a tots els redactors de petites matèries especialitzades