Barcelona és un Titanic?

Fa molt poc, uns amics que volien passar uns dies a Barcelona em van trucar per veure si podien allotjar-se a casa meva, perquè tots els hotels eren plens. “Ada Colau té raó –em van dir–, a Barcelona hi ha massa turistes”. “O potser fan falta més hotels”, els vaig dir. “Ah!, és clar, potser tens raó, és una altra manera de veure les coses”.

Entretinguts com estem amb la qüestió del procés, la transitorietat jurídica, la desconnexió i altres curioses parauletes inventades pels nacionalistes per dissimular la seva voluntat de separar-nos de la resta d'Espanya, no prestem prou atenció a una realitat viva que passa per davant dels ulls dels barcelonins, ja comença a oferir inconvenients i és previsible que tingui greus conseqüències per al futur de la ciutat. Aquesta realitat és l'actuació del Consistori que presideix Ada Colau, un equip sense idees, i pitjor encara, quan en tenen són nefastes, a més de mostrar una manifesta incompetència en la gestió.

Si mirem enrere, si retrocedim a l'any 1979, l'actuació de l'Ajuntament de Barcelona l'hem de qualificar amb una nota molt alta. Va canviar la ciutat de dalt a baix, començant per reconstruir els barris més perifèrics, deixats de la mà de Déu pel desordenat creixement urbanístic dels anys del segon franquisme, va obrir Barcelona al mar amb diversos quilòmetres de noves platges on no n'hi havia cap i va rehabilitar Ciutat Vella, que tanta personalitat dona al conjunt de la ciutat.

Un èxit indiscutible, ben planificat, executat intel·ligentment, amb una qualitat arquitectònica i urbanística admirable. Serra, Maragall i Clos com a polítics, Bohigas i Acebillo com a tècnics, entre molts altres, mereixen el reconeixement de tots per haver combinat en aquesta transformació sentit social, és a dir, igualtat entre districtes i entre ciutadans, i sentit estètic, una ciutat bonica i amable. A més d'altres factors, per aquest motiu aquí s'estableixen empreses, se celebren congressos importants i la ciutat s'ha convertit en una important destinació turística, amb port i aeroport com a factors determinants.

De tot això se'n beneficien els barcelonins, els que habiten a la ciutat, per naixement o per elecció, ja siguin empresaris –grans, mitjans, petits i mínims– o treballadors de tota mena. Tots tenen els mateixos drets, tret que se'ns contagiïn les idees de Marine Le Pen, amb un lema xenòfob i racista: “França per als francesos”, similar al de Trump. Doncs bé, el contagi comença a aparèixer, afavorit per l'Ajuntament de Colau. Barcelona és dels veïns, protegir-los és la nostra prioritat, diuen les autoritats municipals. Bé, no tinc res a objectar, efectivament es deuen a ells. Però potser haurien de protegir-los amb polítiques intel·ligents, cosa que no passa.

En aquest moment, s'acumulen les crítiques a l'actuació municipal: interrupció de les obres de la plaça de les Glòries, remodelació mínima de la Via Laietana, canvis de noms en carrers i places, supressió de l'estàtua d'Antonio López –un tema que mereix un article a banda– i, sobretot, aquesta turismofòbia –Le Pen, Le Pen– que ja ha originat actes violents contra determinats hotels i que és el més greu per al futur de la ciutat.

L'economia de Barcelona, com passa en totes les ciutats boniques, especialment europees, està basada en els serveis i, entre ells, destaca el turisme. El turisme és un actiu econòmic envejable. A més de produir riquesa, la reparteix bé, crea empreses de totes les mides, afavoreix el comerç, augmenta exponencialment els llocs de treball i té un gran futur.

Doncs bé, l'Ajuntament posa totes les traves imaginables al desenvolupament turístic: impedeix la construcció de nous hotels –fins i tot, de manera arbitrària, quan tenen llicència, com és el cas del Praktik de les Drassanes– i apartaments turístics, restringeix fins a l'absurd les terrasses dels establiments de restauració i fixa uns horaris nocturns limitadíssims, fins i tot en zones on no hi ha habitatges –per exemple, els xiringuitos de platja a la zona de la Barceloneta i de la Vila Olímpica. Amb tot això aconseguiran que Barcelona sigui una de les ciutats més tristes i avorrides d'Europa, i això també afectarà els barcelonins.

Felix de Azúa va afirmar el 1981 que, en l'àmbit cultural, Barcelona era un Titanic, un gran vaixell a la deriva. La profecia s'ha complert, àmpliament. Gairebé quaranta anys després, esperem que tota la ciutat no sigui un Titanic, que la profecia aquesta vegada no es compleixi.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.