Vides insòlites i normals

La segona novel·la del poeta Andreu Gomila (Palma, 1977), Continents, és un joc desconcertant de trobades i fugides, de confusions i coincidències impossibles entre set personatges que duen una existència difuminada pel pes d’un passat fosc o per culpa de les fantasies del present: hi ha un poeta que ven droga per sobreviure, un empresari amb una conducta al caire de la delinqüència, una periodista de Barcelona i una altra d’argentina que escriu un assaig sobre els personatges marginals i desapareguts del moviment grunge, un nord-americà establert a Buenos Aires, una mexicana que només espera l’ocasió de venjar-se d’una traïció i una mallorquina que ha tornat de l’Índia. Tothom ha abandonat els somnis de grandesa que alguna vegada van gosar tenir, hi ha qui ha deixat enrere l’esperança de l’amor per conformar-se amb la promiscuïtat, i, amb l’ànima malalta, solitaris, presoners de la nostàlgia, busquen amb inconstància alguna cosa —que no saben què és— i no poden o no saben dir l’únic que realment els importaria expressar. A pesar de tot, els protagonistes de Continentsno cessen de moure’s a l’espera que aparegui l’oportunitat vital que els reconciliï amb ells mateixos, i el lector els acompanya des de Barcelona fins a Londres, París, Buenos Aires, Zuric, Ciutat de Mèxic i Felanitx, a Mallorca, un “poble beix, sense àncores, de poetes morts”, el lloc on el narrador, el vuitè personatge, una excentricitat narrativa d’Andreu Gomila excessivament gratuïta per reafirmar-se com a autor, convoca unes paraules de Miquel Bauçà i conclou la novel·la.

Andreu Gomila ha creat un espai en el qual les coses són simultàniament normals i insòlites. La realitat narrada a Continents té un caràcter irreal, com si es confongués amb el somni i la vida seguís l’ombra de la mort, el quotidià fos l’excepcional i el familiar posseís el deure d’esdevenir estrany. A pesar que Gomila manipula les situacions més absurdes, la novel·la no deixa de banda en cap moment l’anhel de versemblança, i la curiositat pel passat d’aquests personatges anodins que viuen tan intensament, la curiositat cap a la incertesa del seu futur, atrapa el lector gràcies a l’habilitat amb què s’utilitzen i es capgiren els elements tradicionals de la novel·la detectivesca, gràcies a l’èmfasi del narrador per remoure amb un bisturí els assumptes que pertorben més els seus personatges. Però el que satisfà en especial el lector és que aquí tot es converteixi en narració, que el llibre vagi pleníssim d’històries —mínimes o extraordinàries—, que el decisiu sigui la configuració de la forma de la novel·la, a la recerca sempre de la brillantor que sobta per òbvia o per inesperada, l’organització narrativa, que tots els fils argumentals es superposin i es complementin i ofereixin una visió fragmentada i discontínua dels fets, amb llums i ombres, amb perspectives diferents i fins i tot contradictòries: són els avantatges d’optar per la multiplicitat i de perseguir l’objectiu d’esgotar les combinacions possibles per fer coincidir els personatges en els diferents escenaris de la novel·la. El lector també pot agrair que a Continents no hi hagi ni una sola espurna de futilesa, que el llenguatge i l’instint erràtic i d’aventura dels personatges, els seus sentiments, es llegeixin com si fossin uns aspectes necessàriament essencials. A l’itinerari desolat que recorren els protagonistes de Continents no hi ha morbositat retòrica, Gomila no té mai la voluntat de sorprendre amb les peripècies sorprenents que els atorga, i, en la intensitat poètica de les seves emocions i de la geografia que travessen, hi és absent qualsevol vel·leïtat lírica: només hi ha la torbació de la realitat, que els desbarata els plans i els fa perdre la confiança en ells mateixos.

A Continents tampoc hi ha artifici literari en les contínues referències literàries que puntegen la novel·la, sinó que s’integren de ple dins del text: si el nord-americà, a la UNAM, va al lavabo de senyores en comptes del que li correspon, és només perquè així pot llegir una pintada feta per un personatge de Roberto Bolaño. No podia ser d’altra manera: les seves lliçons planen arreu de la novel·la, i Andreu Gomila demostra compartir amb ell la mateixa idea de l’escriptura com un ofici perillós que consisteix a “saber meter la cabeza en lo oscuro, saber saltar al vacío”.