Joaquín Cortés: “El meu flamenc és més salvatge que el d’Antonio Gades”

Desbordant de simpatia i més seductor, si fos possible, que a l’escenari, el bailaor Joaquín Cortés (Còrdova, 1969) ha presentat el seu últim espectacle, Esencia, que s’estrenarà l’11 de maig al Teatre Tívoli de Barcelona i que romandrà en cartell fins al 21 de maig. L’artista està il·lusionat amb aquest projecte al qual se suma el rodatge d’una pel·lícula a Nova York, si bé no ha volgut revelar ni el director ni altres detalls del projecte. “L’última vegada que vaig ballar en aquesta ciutat va ser el 2014, també al Tívoli on el maig del 2014 vaig presentar Gitano. Adoro Barcelona, tinc molts amics aquí i no descarto la possibilitat de viure a Barcelona una temporada”, explica el ballarí. “Esencia és un treball molt personal, que he concebut com un regal al meu públic que m’ha estat fidel des del principi de la meva trajectòria professional. En aquest espectacle hi ha quaranta artistes en escena, entre els quals destaquen nou ballarines de dansa espanyola, una bailaora, un ballarí de dansa contemporània i 17 músics, a més de diversos cantants de flamenc. Com és habitual fusiono diferents estils de ball i música”, explica l’artista.

“El fil argumental d’Esencia és un passeig per la meva vida professional, des que era nen quan somiava emular el meu oncle, el bailaor Cristóbal Reyes, i estudiava ballet i em va veure Azari Plissetski, el gran professor de dansa clàssica i germà de Maia Plissétskaia, i va voler portar-me a Sant Petersburg, a l’escola Vaganova. Però per a una família gitana aquesta proposició era una bogeria i no hi vaig anar, fins ara que m’he convertit en el ballarí espanyol més internacional”, afirma.

L’artista no menteix, Cortés és sens dubte el ballarí espanyol que més projecció internacional posseeix, els escenaris del Japó, Àsia, Orient Mitjà, els Estats Units, el Brasil i Rússia, entre altres països se’l disputen. “He arribat a llocs on només ha arribat un altre artista espanyol, es tracta de Julio Iglesias”, afirma amb un somriure ampli.

També en alguns d’aquests països el ballarí ha format part com a jurat dels programes caçatalents, ara tan moda, tipus Got Talent. “Crec que els membres del jurat han d’estar formats per persones que sàpiguen de ball sinó no poden jutjar, un ha de saber el que és un plié, una piruette i haver-se agafat alguna vegada a una barra de ballet. A Espanya m’han ofert participar en alguns d’aquests programes però paguen molt poc comparat amb altres països”.

Malgrat la seguretat que li dona a aquest bailaor el reconeixement internacional, saber que omple estadis de futbol, que a Rússia, al Japó o als Estats Units vol finançar una escola de dansa amb el seu nom, a l’artista li dol la falta de reconeixement aquí: “M’han donat la Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts, però hi ha molt altres premis en aquest país que no m’han donat, aquí fins que no et mors no reconeixen la teva vàlua com a artista, a més la política cultural de l’actual Govern és nefasta per als artistes, tant pel que comencen com per als consagrats”, afirma.

Malgrat que reconeix que als seus 48 anys no té el cos d’abans, no pensa a retirar-se. “Antonio i Gades van ballar fins a una edat avançada però el seu ball era diferent del meu, el meu flamenc és més salvatge i requereix una vitalitat i força que no sé fins quan la tindré, però no penso a penjar les botes, és una idea que m’estremeix”.