La Model abaixa el teló

“No puc perdre més temps esperant algú que em faci feliç”, protestava ahir l’actriu Sandra Pujol mentre voltava descalça entre un públic que memoritzava cadascun dels seus moviments. Pujol intercanviava frases, crits, plors i rialles amb els seus companys de repartiment a l’obra Wasted, Oriol Esquerda i Xavier Teixidó. Una representació escrita per la dramaturga britànica Kate Tempest on es dibuixen les vides de tres joves obstinats a sobreviure a la seva pròpia realitat. L’elenc no va deixar, durant 70 minuts, de cridar, riure, suar i ballar. Van fumar compulsivament, van fingir (aparentment) excessos amb les drogues i van combinar interpretacions amb enumeracions interminables de mala vida, amor, desamor, rutina, estupefaents, crítica social, una mica de sexe i una mica d’antisistema. El públic va centrar la seva atenció i es va predisposar a quedar enganxat a cadascun dels segons d’evasió que els anaven regalant. Al final, les llums, com sempre, van acabar encenent-se. La realitat va bufetejar les grades amb més força que altres vegades. Els espectadors van deixar de ser-ho i van tornar a les seves vides. Es van tornar a convertir en el que eren just abans que comencés la funció: els últims interns de la presó Model de Barcelona.

Wasted és l’últim espectacle que es representarà al centre penitenciari degà d’Espanya. Els crits de Pujol, Esquerda i Teixidó seran els últims recitats dins d’uns murs construïts el 1904 per aïllar humans. La Model quedarà, definitivament, clausurada al juny vinent.

Ahir la contraporta de fusta del carrer Entença seguia dividint dos mons de la mateixa ciutat. Poc abans de les 10.00, els actors de la companyia Íntims Produccions juntament amb el director de l’obra, Iván Morales, van travessar el llindar amb el qual es mesura la llibertat. A punt per actuar a la Model.

“Queden 500 interns. N’hi va haver més de 2.000 i n’hi van arribar a dormir set a cada cel·la”, recita un dels funcionaris.

La companyia ja ha passat el primer control. Just a l’esquerra, a la sala de paqueteria, diversos operaris comencen a moure embalums de dalt a baix. “La Model és part de la nostra història. En aquesta sala va ser on el botxí va executar amb el garrot vil Salvador Puig Antich”, recorda el funcionari que exerceix com a cicerone improvisat.

El sistema que obre i tanca les portes mecàniques mastega cadascun dels engranatges lentament. És com si murmuressin a qui està a punt de travessar-la que entra en una nova realitat. Sense avís previ, l’espectador topa amb la part central del panòptic. L’ull del gran germà dissenyat pel jurista Bentham a finals del segle XVIII. “Sembla una autèntica catedral”, remarca el cicerone.

En un dels patis s’apressen a avisar els “interns més perillosos” que han d’abandonar el lloc. Les porteries de futbol i les màquines de musculació queden òrfenes. Des de dins del pati no hi ha manera de situar-se. “No es veu l’horitzó i, per això, molts tenim problemes de visió”, denuncia un dels interns que no vol perdre’s l’obra.

“Hola, jo soc escriptor. Encara que no he publicat cap de les meves novel·les”, interromp Nemesio Deu, un altre dels espectadors. L’intern va ingressar per primera vegada a la Model el 1991 i des de llavors ha passat, intermitentment, més d’una dècada en centres penitenciaris. “Per coses menors, totes de droga i sempre poca, en total menys de mig quilo de cocaïna”, es defensa. Nemesio assegura que tindrà el dubtós honor de ser “l’últim pres de la Model”. Quan s’acaba la funció, l’escriptor sense llibres publicats complimenta els actors i busca còmplices: “Aquí no hi ha ni els Pujol, ni els Bárcenas. Aquí hi ha els que roben 100 o 150 euros”. La Sandra i els seus companys reien. Públic i elenc van seguir buscant allò que els fes feliços.