Marc Ribas: “El pa amb tomàquet és un plat honest, sense estrelles”

Marc Ribas té 40 anys, és llicenciat en Belles Arts i viu a Terrassa. Va arribar l’últim al càsting del Cuines a TV3, i ja s'hi va quedar. Ara té nous projectes, com reobrir un restaurant a Barcelona i presentar un reality show a la televisió catalana. Ribas ho diu clar: “No soc hipster”. És un cuiner mediàtic. Per la seva barba, pel fet que no porta mai davantal, per la manera com diu "brutal" al final de la recepta... Tot gràcies al Cuines, el programa de la televisió catalana que s’emet abans de la sèrie La Riera. Tot i que ja és un personatge conegut, Ribas no estrenarà llibre per Sant Jordi, però sí que ben aviat tindrà nou programa a TV3. Joc de Cartes s’estrena dijous 20 d'abril, tornant de la Setmana Santa, just després del Polònia. “És un programa-concurs, un reality show, de fet, no s’ha fet mai a TV3, en el qual participen quatre restauradors que competeixen amb els seus restaurants per decidir quin és el millor local d’aquella temàtica”. La de Ribas és una filosofia propera i senzilla: “La cuina ha d’estar a la taula. Al final estàs fent arròs, molt bo, sí, però arròs”.

Pregunta. Amb el nou programa, passa de cuiner a presentador.

Resposta. És difícil. Fins ara sortia a la tele per fer allò que penso que sé fer més bé: cuinar. Ara és un altre registre, un programa d’una hora... No sé, ha estat un aprenentatge molt xulo, amb un equip que m’ha enriquit molt.

P. Per què els programes de cuina els dirigeixen homes?

R. No és del tot així. Crec que hi ha hagut moltes dones que han fet programes de cuina, però sembla que ens n’oblidem. A TV3 mateix hi va haver dues dones que van estar fent el programa. Després va venir l’Isma Prados. De fet, ara estaven buscant una dona per al Cuines, però no la van trobar. Hi ha més cuiners homes que dones professionalment, tot i que això s’està revertint una mica, però és una feina difícil de compaginar amb altres coses de la vida, com pot ser la maternitat.

P. Què té el Cuines?

R. No ho sé. Suposo que el fet de fer un canvi. A TV3 es feia un programa que va tenir el seu objectiu, que era ensenyar els millors restaurants i els millors cuiners de Catalunya. El Cuines vol entretenir una mica i ensenyar com es pot fer una cuina molt més senzilla del que s’estava fent fins ara.

P. El molesta ser el cuiner hipster de Catalunya?

R. No soc pas hipster, però no em molesta.

P. Prefereix el rock-and-roll...

R. Sí... porto els cabells així com l’Elvis des dels onze anys i escolto rock-and-roll, rockabilly i rhythm-and-blues.

P. Per què no porta mai davantal?

R. La imatge que es vol oferir és de proximitat. Si em vesteixo amb la meva jaqueta de cuiner, i em poso un uniforme, ja imposo i t’ensenyo la meva jaqueta blanca. Ha de ser una cuina molt informal, volíem treure tot allò que marcaria la part del restaurant i que es visualitzés el canvi amb l’estètica anterior. A més... no em taco. Tu exigeixes als teus que vagin sempre nets i impecables. De fet, la jaqueta blanca se la va inventar un cuiner francès que es deia Escoffier per demostrar que els cuiners eren gent molt neta i molt polida.

P. Com aconsegueix mantenir el públic més gran i també atrapar gent jove?

R. A vegades pensem que la gent gran viu d’una manera molt diferent, vivim en contes de l’àvia, la Caputxeta i el llop. La meva mare és àvia i no és així, no parla com l’àvia de La Caputxeta vermella. Entenen les bromes. A més, crec que, per a la gent jove, el programa musicalment és molt xulo. Tot el llenguatge és molt dinàmic. I jo no faig cap paper. És millor caure en gràcia que ser graciós.

P. Com va passar de Belles Arts a l’hostaleria?

R. Vaig començar en l’hostaleria per tenir calés. No tinc formació gastronòmica de cap tipus. He après treballant. Ara soc al Capritx [a Terrassa] els cap de setmana, tenim una estrella Michelin des de fa set anys.

P. És més senzill ser cuiner en un plató o en una cuina de veritat?

R. Al final m’estic acostumant a tot; ja fa una mica més d’un any que treballo a la tele i he agafat el ritme. No té gaire complicació, perquè estàs fent de cuiner. La cuina és una feina dura perquè quan tu estàs treballant tothom està gaudint, i això fa que la teva vida social es deteriori i es limiti bàsicament a la gent del teu entorn professional. És una feina que si no t’apassiona ha de ser una tortura.

P. Sembla que a Barcelona vivim una bombolla de restaurants.

R. El turisme necessita llocs per anar a menjar. En general, em sembla que es menja bé a Barcelona.

P. Què pensa de programes com el d’Alberto Chicote?

R. S’ha d’entendre com un entreteniment, tenen molt d’èxit. Pesadilla en la cocina, sigui el del Ramsay o la versió espanyola amb el Chicote, són programes amb molt d’èxit. És cuina com podria ser una altra cosa, també es podrien fer en redaccions de diari. És el format el que atrapa la gent: és algú que ve i et renya. En el cas del Gordon Ramsay, és el segon xef del món amb més estrelles Michelin, és un fenomen, un crac, i si et diu alguna cosa, has de callar.

P. I quan hi intervenen nens?

R. Ni Topchef ni Masterchef no els he vist mai. Tampoc el Junior. No m’atrau aquest tipus de programes ni entenc que la cuina sigui un concurs. He vist algunes coses, com el famós “león come gamba”... ni l’alta cuina ni la baixa ni la mitjana és un concurs.

P. Però ara vostè presentarà un concurs!

R. No, no. És un concurs entre restauradors en què jutgen els restauradors. Plantejar la cuina com a competició no em diu res.

P. A favor o en contra del veganisme?

R. Per mi, no. És una opció, però jo no el vull per a mi.

P. Ferran Adrià o Joan Roca? Amb qui s’identifica més?

R. Doncs ni un ni l’altre. Cap dels dos fa la cuina que jo faig i jo no puc ni tan sols acostar-m'hi. Són a anys llum, a una altra galàxia del que jo faig.

P. Què opina de la polèmica de l’oli de palma?

R. Penso que la gran indústria alimentària ens dona coses que moltes vegades no sabem què són i ens ho mengem. Cada vegada anem descobrint més coses en aquesta línia i més que en sortiran. Hem d’invertir en salut, i això vol dir intentar consumir més productes no processats, hem d’intentar saber-ne l’origen i així sabrem què mengem.

P. Cuina a casa seva?

R. Sí. És una cuina simple: vapor, bullit... els meus dia a dia son avorrits i em faig coses molt ràpides.

P. Truita amb ceba o sense?

R. Amb ceba; la truita, sempre amb coses.

P. Plat preferit?

R. El moniato al forn.

P. I el que li fa a la seva filla petita?

R. Qualsevol arròs.

P. Tornarà a tenir restaurant?

R. La idea és tornar a obrir a Barcelona abans que s'acabi l’any, estem buscant la reubicació i tenim diversos projectes més que volen paciència.

P. A quin país viatjaria per la seva cuina?

R. He viscut gairebé cinc anys al Brasil. La seva gastronomia, el seu producte és tan divers, abundant i extraordinari, que jo diria que el Brasil. Passa una mica com amb la cuina catalana: que ben bé no existeix perquè hi ha diverses cuines catalanes. Tot i això, el que no existeix de cap manera és la cuina mediterrània, això sí que és un invent del màrqueting!

P. Un plat de la cuina catalana?

R. El pa amb tomàquet. Per mi, és un plat. És allò efectiu però no efectista, és molt directe, molt honest, sense estrelles, no hi ha fum... Però si està ben fet, és espectacular.

P. Referèndum d’independència, sí o no?

R. A mi em sembla que és interessant saber què pensa la gent. Sempre.