Cortázar, un ‘cronopio’ entre vinyetes

La mare es va asseure al llit i l'hi va preguntar: “Julio, digues-me la veritat, els has copiat?”. El nen, tapat amb el llençol fins al nas, no respon: mira fixament cap endavant mentre la llum groga de la lluna va minvant en el seu rostre, com en una sèrie de fotogrames, deixant-lo sumit en una foscor desoladora. “El fet que la mare pogués dubtar de mi… Jo els hi havia donat dient-li que eren meus; va ser com la revelació de la mort, saps? Aquests primers cops que et marquen per sempre…”, confessaria aquest noi anys després, ja fita de la literatura, en una mítica entrevista del televisiu A fondo, de Joaquín Soler Serrano. No cal imaginar-se els dos episodis: es poden veure, amb realisme i sensibilitat notable, a Cortázar (Nórdica), el primer còmic biogràfic sobre l'autor de Rayuela, que signen Jesús Marchamalo i Marc Torices.

Cortázar, sempre obert i juganer amb la literatura, va fer el guió de, com a mínim, dos còmics: Fantomas contra los vampiros multinacionales (pastitx d’estil pulp, del 1975) i La raíz del ombú (al·legoria sobre la història argentina des del 1930, amb l'artista plàstic Alberto Cedrón, del 1981). El primer va ser la seva resposta al també còmic, aquest mexicà, La inteligencia en llamas, que, escrit per Gonzalo Martré i amb dibuixos de Víctor Cruz, explica la misteriosa destrucció de grans biblioteques de tot el món i l'amenaça que uns escriptors ben recognoscibles —Octavio Paz, Alberto Moravia, Susan Sontag i el mateix Cortázar— reben per no publicar més llibres. Fantomas s’acabarà enfrontant al malvat que ordeix el pla. Ara, Cortázar és l'únic protagonista d'una historieta gràfica.

“La proposta són dues mirades generacionals sobre un escriptor molt generacional”, resumeix el llibre Marchamalo. Amb raó: entre ell (Madrid, 1960) i l'il·lustrador (Barcelona, 1989) intervenen 29 anys. Per al guionista, responsable de dues exposicions i d'un llibre sobre la biblioteca de l'argentí, “Cortázar va ser un escriptor fetitxe per als de la meva època: poc solemne i amb un claríssim compromís polític”. Les lectures personals i de nou biografies van permetre a Marchamalo liofilitzar en tan sols 35 folis vida i obra del gegantesc escriptor d'1,92 centímetres, però amb el sagaç afegit d'algunes floretes de la vida que marcaran una trajectòria, com l’episodi de desconfiança de la mare davant la inimaginable qualitat dels textos d'un mocós.

En aquest fil de l'imprevist s’estenen també els records d'un drac de colors que ben bé podria ser l'evocació onírica de la salamandra del Park Güell, on jugava Cortázar de nen, quan la família es va refugiar a Barcelona por la Gran Guerra. O la tristesa recurrent i silenciosa per l'abandó del pare; les pors que li despertava el soterrani de casa seva a Banfield; el metge que va receptar l'absurd que se li havien de racionar les lectures o la troballa d’Opio, el llibre de Cocteau, en un aparador d'una llibreria de Corrientes i que va canviar la seva vida i la de la història de la literatura castellana; o fins a una mostra dels 40 tornavisos que tenia de tots els color i condicions.

Tot això ho afronta Torices amb el bagatge d’“algunes lectures de relats i biografies”, però amb una riquesa de registres gràfics notable. “Durant una vida una persona canvia, passa per etapes, i això s’havia de reflectir”, assegura. Fins i tot hi ha un missatge subliminal en el color. “Al principi domina el vermell, que per mi és entusiasme; quan comença a anar-se’n i en arribar la mort mana el groc, l'ocre i el negre”. Hi ha luxes i picades d'ullet de tot tipus: es mostren reproduccions de les anotacions que Cortázar feia als seus llibres i els edificis han estat reconstruïts amb exactitud, especialment les aules de l'argentina Universitat de Cuyo, on va impartir l'escriptor, que la policia va prendre i que ja no existeixen, amb el seu trencador terra d’escacs: “Em van acabar trobant tres fotos que van servir per documentar-me”, recorda l'il·lustrador, impressionat per la personalitat que Cortázar destil·la en la xerrada amb Soler Serrano, fins a l'extrem que funciona com a discret nexe visual de la biografia.

La presència de les hipnòtiques espirals que tant seduïen l'autor i que dipositava en cartes o llibres conviu amb una geomètrica aparició de Carol Dunlop, última companya de l'escriptor, 32 anys més jove. Ella, ‘la Osita’; ell, ‘el Lobo’. I aquest udola en solitari al bosc quan el seu últim gran amor “se’n va anar com un fil d'aigua entre els dits”, com va descriure la seva mort a la seva mare. Sobre la suposada asfixiant relació que va mantenir l'escriptor amb la seva progenitora com apuntava la biografia Julio Cortázar. El cronopio fugitivo, de Miquel Dalmau (2015), el còmic no en diu res; tampoc de les possibles relacions incestuoses amb la germana ni de les obsessions sexuals de l'autor de 62/Modelo para armar de la seva mort per combinació letal de càncer i sida, pel que sembla per sang contaminada, temes tots escabrosos apuntats en el mateix estudi. “Eludim expressament aquest llibre i altres polèmiques perquè ens havien viciat d'origen i perquè són aspectes intranscendents, no canvien l'essència del personatge ni de la literatura que va fer”, opina Marchamalo.

On sí que creuen els autors que la seva biografia gràfica es mulla és en el compromís polític de Cortázar, especialment en el famós cas Padilla, quan només el pare de Historias de cronopios y de famas, junt amb Gabriel García Márquez, es va negar a signar la carta dels intel·lectuals contra Fidel Castro per aquella detenció. El compromís polític de l'escriptor amb la revolució cubana es plasma en una estètica gràfica de tall revolucionari i amb la presència de recognoscibles cameos, com els del dictador cubà i el de Camilo Cienfuegos, o els de, en altres moments, Gabo, José Lezama Lima, Ernest Hemingway, Carlos Fuentes o Francisco Ayala, que li va encarregar les traduccions de Poe.

Amb una delicadesa extrema, com s’acosten els gats de l'escriptor (Adorno o Flanelle), Torices (coeditor de Zángano Cómics) resol la mort de Cortázar difuminant-ne el rostre en un paisatge. El llibre es tanca amb una fotografia decorada de la tomba de Cortázar al cementiri de Montparnasse. Sempre hi ha flors, notes, còdols, xarranques dibuixades en bitllets de metro… i algun llibre seu subratllat. Aquesta biografia gràfica ben bé també podria reposar aquí.