Ferrari Land fa posar el crit al cel

Marc Gené, pilot de proves de l’equip Ferrari de Formula 1, encadena entrevistes repetint que l’acceleració del Red Force, l’atracció estrella del Ferrari Land de Port Aventura, ofereix unes sensacions “molt similars” a les que es perceben quan es prem a fons l’accelerador d’un bòlid de carreres. Ja serà menys. Això del bòlid, volem dir. Perquè si les manifestacions de Gené són certes, en un circuit no hi hauria mecànic, ni director de carrera, ni cap aficionat capaç de suportar tanta cridòria dels pilots.

El Red Force, la muntanya russa més alta i ràpida d’Europa, és una màquina de resistència per a les cordes vocals. Mai 30 segons no han semblat tan llargs. Un autèntic repte per al cor. “Jo pateixo de vertigen i hi he pujat”, reconeix Fernando Aldecoa, director general de Port Aventura. No li falta raó. El vertigen és una nimietat quan l’amenaça principal és que se t’escapi el fetge per la boca.

A Ferrari Land hi ha una exposició de cotxes, uns quants simuladors, una botiga atapeïda d’articles amb el logotip de Ferrari i Port Aventura, al costat dels quals apareix, sempre, la paraula Barcelona, però aquí l’estrella és la colossal muntanya russa. Els nervis, l’ansietat i el desassossec deixen pas al terror quan arriba l’hora de pujar a la vagoneta, amb capacitat per a 12 passatgers, que promet un viatge explosiu sobre rails. Igual que en una carrera, aquí sí que té raó Gené amb la comparació, hi ha un semàfor que avisa del moment de la sortida. Just abans que el disc es posi en verd es desencadena la broma nerviosa i les facècies. Que si els arnesos de subjecció sembla que estan fluixos, que a veure si es produirà una apagada sobtada, que compte que no caigui la dentadura postissa... “Total, què et pot passar? Sortir disparat?”, deia el missatge d’una periodista, suposadament amiga, quan era requerida per oferir consol al viatger temorós. D’això ja fa estona, perquè abans de pujar al Red Force, millor deixar els mòbils, les càmeres, les ulleres i les claus. La força de la gravetat no atén a raons.

El dia de la inauguració del parc Ferrari hi ha hagut més de 200 mitjans de comunicació acreditats a l’acte i desenes de personatges convidats. Famosets, càrrecs polítics, executius, artistes, youtubers, influencers de les xarxes socials i gent variada del món de la faràndula. Les taules de la pizzeria que hi ha en el centre del parc eren plenes a vessar a l’hora de dinar. No passava el mateix, en canvi, a la cua del Red Force. Just abans de sortir llançats al buit, una de les convidades, descendent d’una saga en què abunden els virtuosos de la cançó, i neta d’una Faraona, cridava “ha arribat l’hora de ser valents”.

Va ser l’últim missatge intel·ligible que va arribar a les oïdes dels passatgers que muntaven en aquest fuet carmesí. Esgarips, súpliques, xiscles i insults van inundar l’aire a mesura que el cotxet volava cap a una costa costeruda i rígida com una espelma. Una acceleració de 0 a 180 km/h en només cinc segons. Al capdamunt, l’atracció concedeix una pausa. Un respir breu, molt breu per obrir els ulls i comprovar que a 112 metres d’altura, la mateixa que l’hotel Porta Fira de l’Hospitalet de Llobregat o que les Torres Colom de Madrid, el que ve menys de gust quan es viatja en vagoneta és posar-se a contemplar el paisatge. Compte amb el que es desitja perquè tornar de les altures és tan temible com la pujada. Una caiguda a plom, brutal, per eixugar el coll fins i tot al més pocavergonya. Durant aquest viatge, es va sentir cridar fins i tot a un de nascut i crescut a Eibar. I aficionat de l’Athletic, déu-n’hi-do. Roberto es diu.

En l’univers Ferrari el vermell abunda per tot arreu. O per gairebé tot arreu. “T’has quedat pàl·lid com el paper”, exclama una veu a l’andana on es recuperen els viatgers del Red Force.