“M’indigna haver de morir en clandestinitat”

Amb dificultat, però decidit, José Antonio Arrabal es pren dos flascons de medicació que xarrupa amb una palleta. “Que dolent que està, collons”, és el seu comentari a càmera al vídeo que ha gravat en solitud i al qual ha tingut accés EL PAÍS. És la posada en pràctica del que planejava des de feia mesos, des que l'esclerosi lateral amiotrófica (ELA) que li van diagnosticar l'agost del 2015 va accelerar el procés de deteriorament que pateix: el 2 d'abril del 2017, al matí, quan la seva família el va deixar sol, es va treure la vida.

Ho té tot preparat. A la taula de la sala d'estar del pis d'Alcobendas (Madrid) on viu des de fa més de 30 anys, aquest electricista que va néixer a Riocabado (Àvila) fa 58 anys ha disposat meticulosament els documents importants pel que ha de fer: el DNI, la història clínica, el testament, una carta al jutge, un paper en què fa donació del seu cervell i un full que només diu: “No reanimació”.

Veient la dificultat amb què es mou, amb la mà esquerra ja inutilitzada, és fàcil imaginar-se l'esforç per fer tots aquests preparatius. La mateixa minuciositat del manetes que afirma que és —que era abans de la malaltia, vol dir—, com demostren els mobles que ell mateix va construir i l'enorme gàbia amb un periquito i una parella de vistosos diamants de Gould, que acaben de perdre la seva última niuada. És la mateixa cura amb què ha col·locat, sobre la tauleta de la sala, els flascons de medicaments comprats per Internet que, primer, el deixaran adormit i, després, li provocaran una aturada cardiorespiratòria.

Arrabal no ha deixat res a la improvisació. Ha preparat el que vol llegir mentre espera que la medicació li faci efecte. “Durant aquest temps he llegit els dos primers llibres de la Triología del Baztan, de Dolores Redondo”, diu amb una veu que en el mes i mig que ha passat entre les dues entrevistes que ha mantingut amb EL PAÍS s'ha fet més cansada. “En el tercer vaig pel 24%. No tindré temps d'acabar-lo”, assumeix amb ironia.

La butaca és gairebé l'única concessió que ha fet a la malaltia en el dia a dia de casa seva. No ha fet obres d'adaptació al lavabo ni a cap altra estança. “Total, havien de ser uns mesos i m'havia de gastar uns diners que així queden per a la meva família”, explica. Per això mateix no ha anat a Suïssa, país que permet el suïcidi assistit. “Eren 12.000 euros”.

Ho va tenir clar des que li van donar el diagnòstic d'ELA. “Em vaig informar una mica i vaig veure el que m'esperava: acabar vegetal”, assenyalava el 10 de febrer, quan ja només calculava el temps que la mobilitat de la mà dreta li permetria retardar el suïcidi. Encara en el seu últim dia, la mou compulsivament, com per comprovar que encara li servirà per prendre's, tot sol, la medicació.

L'octubre de l'any passat va notar que el deteriorament s'accelerava. Va haver de deixar de pintar i va haver de canviar el model de llibre electrònic per un amb menys botons i més senzill, davant la progressiva dificultat per moure la mà. Però la falta de capacitat motora ha anat a més. “Ara necessito ajuda per girar-me al llit, per vestir-me, per despullar-me, per menjar, per netejar-me. Només puc beure amb una palleta en una tassa de plàstic, perquè no puc fer-ho amb un got de vidre”, relata en el vídeo que ha deixat. També necessita ajuda per respirar, “sobretot a la nit”.

“El que em queda és un deteriorament fins a acabar sent un vegetal. I jo he estat sempre molt independent. No vull que la meva dona i els meus dos fills hipotequin el que els queda de vida per cuidar-me per res”, explica. Tot ho ha fet pensant en ells. Ha triat el dia per suïcidar-se perquè aquest matí la seva dona i un dels seus fills van a la piscina. L'altre fill ha marxat a passar el cap de setmana a casa d'un amic. “Els he dit que triguin a tornar, perquè ja hagi passat tot”. També per ells, sobretot, vol gravar el procés. “Així ningú els podrà acusar de col·laboració amb el suïcidi”, afirma.

Arrabal ho té clar: si hi hagués una llei de suïcidi assistit i eutanàsia com la que ha demanat a Change.org i que encara es manté activa amb més de 9.000 signatures, “podria retardar” la decisió. “Hauria aguantat més temps. Però vull poder decidir el final. I la situació actual no m'ho garanteix”, explica amb una indignació pausada, no se sap si pel seu caràcter o perquè els problemes per respirar el frenen. “La veritat és que és trist que no hi hagi una llei que reguli aquests actes. Així me l'estic jugant. He hagut de comprar els medicaments per Internet, i això no em dona cap garantia”.

Que ningú es pensi que no ha volgut lluitar. Abans del diagnòstic d'ELA havia superat una hipereosinofília, una greu malaltia dels glòbuls blancs de la sang. Després es va oferir a l'Hospital Carlos III de Madrid, un centre de referència en l'esclerosi lateral, per participar en un assaig clínic. “Servir per a alguna cosa”, diu. Però les seqüeles de la seva anterior malaltia el convertien en no apte per a l'estudi. “No marxo per covard ni perquè estigui sol i pensi que em cuidaran malament. Al contrari. Tinc una dona i uns fills que sé que es desviuran per mi”, subratlla com per prevenir que hi hagi acusacions en aquest sentit.

També li quedava l'opció d'aguantar i, al final, rebre una sedació terminal. “Però això és molt al final, i fins llavors m'han de cuidar”. A més, com han posat de manifest alguns casos, el criteri sobre què és insuportable pot diferir entre els sanitaris, que són els qui han d'aplicar la sedació, i el pacient que la demana, la qual cosa no assegura que es faci en el moment que l'afectat vol. “Per això haig d'avançar la meva mort. M'indigna haver de fer-ho en la clandestinitat, sol. La falta d'una llei d'eutanàsia m'obliga a avançar-ho”.

El vídeo recull que, després de prendre's els medicaments, intenta llegir, però en pocs segons nota l'efecte del que ha pres. Recolzat a la butaca, s'acomiada: “Adeu a tothom”. Tanca els ulls. No els tornarà a obrir.