Núria Prims: “Tots portem una Carlana a dins”

La seva cara es va fer popular a Catalunya a la dècada dels noranta amb la sèrie de TV3 Nissaga de poder —era la Mariona Montsolís— i a Espanya amb Hospital Central de Telecinco. Núria Prims (Barcelona, 1972) ha participat en una quinzena de pel·lícules. Va desaparèixer de l’escena el 2009 i ha tornat amb magnificència com la Carlana, la protagonista d’Incerta glòria.

Pregunta. A què s’ha degut aquest punt i a part de vuit anys?

Resposta. Vaig seguir el camí de la meva vida que em deia que havia de deixar la professió i anar-me’n a altres temes.

P. Cansada?

R. Una mica decebuda. És una professió a la qual poses molta passió, i s’havia anat apagant. El que en un principi era una motivació de vida va deixar de ser-ho i vaig canviar de xip, me’n vaig anar a viure a Menorca amb el meu fill. No veia pel·lícules, excepte les infantils. Va ser una vida senzilla, vaig treballar de moltes coses, de cambrera, de dependenta, vaig estar a l’atur...

P. Com va anar el retorn?

R. Havia deixat una professió que m’encantava i em quedava aquesta recança de no haver treballat amb gent que em feia molta il·lusió, entre ells Villaronga. O en projectes arriscats. I estava en aquest procés mental quan l’Agustí [Villaronga] em va trucar. Pensava que necessitava una cara més comercial, jo ja estava fora de joc.

P. Havia llegit el llibre de Joan Sales?

R. Doncs l’estava llegint en aquell moment.

P. Com ha viscut ser la Carlana, una dona dura i aparentment dolenta?

R. No és dolenta, és un personatge molt fosc i castigat per la vida. Una dona que no ha conegut l’amor i no sap donar-lo. En una època molt dura, de guerra. Els ideals de la Carlana són campi qui pugui. Depèn de les circumstàncies i les situacions que ens trobem a la vida, tots portem una Carlana a dins.

P. Li interessava el tema de la Guerra Civil?

R. M’interessen les pel·lícules d’època perquè com a actriu donen més joc, i a més em diuen que tinc cara de dona antiga. Personalment em va fer preguntar a la meva mare com els va anar als meus avis, especialment com era la vida de les dones en aquella època.

P. Com veu el panorama de les dones en la professió?

R. Em diuen que tal com va la pel·lícula tindré moltes ofertes... I jo penso, a veure, personatges femenins i de 40 cap amunt, me’n plouran que no vegis! Estem en una societat a la qual cada vegada li interessa menys la gent gran i, menys encara, si són dones. El que mana és l’eterna joventut. I amb els temps que corren, puc entendre que directors, guionistes i productors no s’arrisquin amb segons quin cinema.

P. Què opina de la política cultural tan qüestionada en el món del cinema?

R. Crec que hi hauria d’haver més ajudes a la professió. En realitat, la cultura hauria de ser més accessible per evitar la pirateria i que la gent anés més al teatre i al cinema.

P. Com veu el fenomen de les plataformes televisives com a productores de sèries?

R. És interessant, perquè s’estan fent sèries molt bones i aquí els actors tenim una sortida. Jo el que vull és passar-m’ho bé amb la feina que faci, sigui el que sigui. En aquesta professió vull estar molt atenta als petits projectes. Potser no et donen ni fama ni peles, però saps que estàs treballant per una reivindicació, per la societat.

P. Quina opinió té del moment polític català?

R. La meva opinió me la reservo.