Ordre i desordre

No deixa de ser curiós que, si en els darrers anys s’ha produït una certa redescoberta de la Mancomunitat, el món cultural paral·lel del noucentisme hagi quedat força desdibuixat. Més encara si tenim en compte que, més enllà del cànon estètic, el noucentisme maldava per institucionalitzar la cultura, per fer política cultural. Segurament que les acusacions de conservadorisme, o la contraposició amb el modernisme, hi han tingut molt a veure. Atrapat entre la força d’una Renaixença que actua com a mite fundacional i l’atractiu de les avantguardes, la seva voluntat ordenadora havia de conviure amb una societat molt convulsa. Precisament per això era difícil que la voluntat anés més enllà de la quimera i es fes efectiva. A més d’aquesta realitat, la imatge del noucentisme ha facilitat els estereotips fàcils si ens fixem en personatges com Eugeni d’Ors, el Pantarca que després va caure en desgràcia i que amb els anys va acabar vestit de falangista. I també és fàcil despatxar-lo si en parlem en clau política, superat definitivament per l’empenta republicana dels anys trenta. No obstant tot això, és evident que si es vol explicar una perspectiva de la cultura catalana contemporània, el noucentisme hi té un lloc rellevant. A La voluntat i la quimera, l’historiador Jordi Casassas (Barcelona, 1948) reivindica el moviment, atorgant-li un paper central en la història cultural i situant-lo entre un romanticisme del qual recull molt “malgrat que ho negui emfàticament” i alhora com “un dels ingredients no reconeguts de la particular conformació i incidència cultural del marxisme català”.

LA VOLUNTAT I LA QUIMERA

Jordi Casassas
Pòrtic
304 pàgines
17,50 euros

Tot això és el que es proposa d’analitzar Casassas en un assaig interpretatiu que condensa les reflexions forjades durant 40 anys d’una trajectòria investigadora que va començar amb una biografia de Jaume Bofill i Mates. El llibre explica tot allò fonamental que cal saber, què era i com es manifestava el moviment, però el més rellevant és que situa les propostes noucentistes en el marc d’unes societats europees que s’anaven transformant en societats de masses i requerien una presència més activa dels intel·lectuals en la vida pública. El noucentisme no s’entén sense aquest context de canvi social profund que ho transmuta tot, que interpel·la tothom. Els intel·lectuals són els grans protagonistes, amb un intervencionisme polític que va acabar convertint-ne alguns en funcionaris i/o polítics, amb Acció Catalana com la concreció més específica.

Certament, els noucentistes que feien de polítics van viure la victòria d’ERC el 1931 com un desengany “majúscul, quasi diríem que irreversible”. No havien sabut adequar-se a un context nou, més polaritzat, ni a les demandes socialitzadores. Comença aquí una segona part del llibre breu però molt suggeridora, per resseguir no només uns noucentistes a la baixa, sinó sobretot per analitzar com era vist el seu llegat en contextos tan diferents com el del populisme republicà, l’exili o el de la resistència antifranquista. Aquí s’obre un debat molt interessant sobre les pervivències reconegudes o dissimulades, sobre les continuïtats i els trencaments de la cultura catalana, que Casassas presenta de manera succinta, i que seria molt interessant que fossin desenvolupades. És aleshores quan pren tot el seu significat el subtítol del llibre (El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme), i l’anàlisi del noucentisme força a revisar el fil de la cultura catalana contemporània.