El malestar del centre de salut

Que un pacient hagi d’esperar fins a un mes per poder ser atès pel seu metge de capçalera és un indicador de com s’han deteriorat les condicions en què treballa l’assistència primària. Això és el que passa en alguns ambulatoris amb molta pressió assistencial. Després de sis anys de retallades i polítiques d’austeritat –entre el 2010 i el 2014 els pressupostos s’han reduït un 20%– era previsible que les costures esclatessin. Més pressió assistencial amb menys mitjans és una equació que porta necessàriament a una deterioració de la qualitat assistencial i al conflicte.

Al principi els professionals van compensar amb més dedicació i esforç els efectes de les retallades, però una situació sostinguda de falta de mitjans no pot afrontar-se indefinidament amb voluntarisme. La marea del descontentament ha anat pujant i ja està formant les primeres onades de protesta. Els professionals sanitaris de més de vint centres de salut han subscrit un manifest en el qual alerten de la situació límit en què es troben a causa de la pressió assistencial i de la falta de recursos.

Entre els signants hi ha alguns veterans de totes les batalles per la dignificació de l’assistència primària. D’aquests que van estudiar l’especialitat de Medicina Comunitària no perquè no tenien nota o no poguessin optar a una especialitat hospitalària, sinó per vocació, perquè creien en la medicina de proximitat i feien seva una de les divises que amb afany va defensar en vida el desaparegut Albert Jovell, quan advocava per una medicina afectiva, a més d’efectiva. Poca afectivitat es pot desenvolupar en una consulta saturada a la qual els pacients arriben cansats d’esperar i temorosos que un retard en el diagnòstic pugui tenir conseqüències greus per a la seva salut. També l’efectivitat s’acaba ressentint en una situació de col·lapse permanent.

Quan es produeixen aquest tipus de situacions, a aquests professionals vocacionals se’ls planteja un dilema. La denúncia pública de la deterioració pot ser utilitzada per desacreditar el sistema sanitari i alimentar les campanyes que les asseguradores privades llancen amb el propòsit de captar clients entre els qui pateixen les llistes d’espera o temen patir-les. La gestació d’aquest manifest ha coincidit amb la presentació del triomfalista balanç anual del sector de les assegurances privades.

Encara que alguns experts atribueixen l’augment a aquest efecte rebot, després de la caiguda i estancament que la crisi va produir a partir del 2009, les xifres són significatives. El 2016 s’ha superat per primera vegada després d’anys d’estancament els 10,7 milions de persones cobertes per una assegurança privada, que era el màxim aconseguit en el millor moment del sector. Ara hi ha 11,14 milions, gairebé 600.000 més que el 2015, la qual cosa representa un augment del 3,45%. I una part d’aquest creixement es deu al fet que ara moltes empreses ofereixen una pòlissa privada com a part de la remuneració de cert tipus d’empleats, un fenomen nou que pot tenir recorregut.

Però atenció a la dada: els directius de les asseguradores presumien en la roda de premsa de la recuperació del sector i atribuïen l’increment del nombre de pòlisses a les llistes d’espera de la sanitat pública i la por al fet que l’Estat no pugui seguir finançant els serveis de salut com abans de la crisi. I a continuació afirmaven que Espanya té un bon servei públic de salut, que les assegurances privades no competeixen amb la xarxa pública, que ambdues són complementàries i que poden col·laborar. Efectivament, l’existència de les assegurances privades alleuja la pressió dels ja saturats serveis públics. Però també és veritat que les assegurances privades són rendibles amb les primes que ara cobren perquè existeix una bona sanitat pública a la qual molts assegurats recorren quan tenen alguna cosa seriosa a tractar.

Té lògica pensar que si denuncien la situació i fan visible el conflicte, contribueixen al descrèdit del sistema públic, cosa que empeny molts pacients a subscriure pòlisses privades. Si el percentatge de persones amb doble cobertura creix massa, acabarà sent un factor de deslegitimació del sistema sanitari públic en les capes de renda mitjana. Però deixar que el sistema se segueixi deteriorant sense lluitar per revertir la situació condueix al mateix descrèdit. A l’hora de deslegitimar el sistema públic, tant mal fan els qui des de fora intenten una demolició parcial controlada –en realitat les asseguradores només volen ser complementàries– com els qui, des de la gestió de la cosa pública, no inverteixen prou i no són capaços de frenar la deterioració i la descapitalització provocades per les retallades.