Lale, el rei de la muntanya

D'un salt que li agita la cua de cavall platejata, el Lale baixa del bus de barri 128. Aquesta Setmana Santa fa 61 anys. És el rei de la muntanya de Barcelona, la de la Serra de Collserola que envolta el barri de Vallvidrera, on porta vivint mig segle. De jove va ser el rei de Gal·la Placídia, quan liderava la banda amb la qual es barallava amb els del Carmel, els del Xino, els de la Mina… Els dels barris d'aquesta Barcelona cafre de finals dels setanta. “En aquella època la policia suava el que cobrava”. O així ho veu ell.

El Lale, que en realitat es diu Miguel Ángel Valenzuela, es considera el primer okupa. El seu sobrenom de la seva germana petita, que no sabia pronunciar el seu nom. De Miguel Angel, Lale, com tothom el coneix al barri. I tots vol dir tots, des de l'Antonio Vega, que porta només dos mesos al volant del bus 128, fins al Luis, del punt verd. Encara que per al Luis és el Lalex. Així ho escriu als vídeos que penja a Facebook. Miguel Ángel cantant cobles: “Ho fa bé, eh?”. O amb els nunchakus: “Aquí se't va escapar un”. Luis el burja, però ell més que entrar a la brega, es mor de vergonya: “Quita, quita…”.

El Lale va arribar al barri Xinès (ara El Raval) amb quatre anys i amb només 11 es va mudar amb la seva família a Vallvidrera. Des de petit, va donar alguns problemes. Un dia va pujar a un arbre, d'on el va fer baixar la Guardia Civil. Va intentar dissimular, dir que vivia per allà. “Però, joder, les botes portaven escrit la Ciudad de los Muchachos”. S'havia escapat d'aquest orfenat a la muntanya de Collserola, on estava amb el seu germà. La seva mare els visitava cada vegada que podia. Avui només queden ruïnes d'on va passar part de la seva infància.

Però, en realitat, el Lale és de Ronda, a Màlaga. “Ho coneixes? Allà vaig a la plaça de toros i entro sense pagar”. I és que el seu padrastre era cosí germà del pare de la divina Carmina Ordóñez. “Antonio Ordóñez. Saps qui és? Som família”. Gitano del tot no té clar que ho sigui… “però alguna cosa en tinc perquè m'agrada l'or i busco coses”. Després regala molt del que troba.

Treballar sí ha treballat, però no entén la gent que es passa anys a la mateixa empresa. “Això és un càstig. Jo soc lliure”. Durant cinc anys va ser firaire, portava l'atracció de la Barca amb una companyia que es deia Boluda. “Li coneixia el truc, jo aprofitava el vent de quan s'engegava i, zaaas, sortia per darrere”. També conduïa cotxes de xoc. Cobrava 1.000 pessetes al dia. “Sense assegurar, eh?, això sí. Si et feies mal et foties”. La temporada començava al Masnou, i acabava al Born. “Tu el Born el coneixes?”

Algunes vegades tornava a peu a Vallvidrera des de Barcelona, després de la festa amb els amics. “Em podia tirar dues hores i mitja”. “Mira, mira, qui és aquest?, el reconeixes? Però li ha canviat la cara, clar”. A la foto el Vaquilla té 13 anys; ell, 19. Un dia van baixar el Carmel a tot drap amb un cotxe, potser robat. Ell d'aquestes coses no vol sentir-ne ni parlar, ni en sap res. També va conèixer el Torete, esclar. O un parell de germans que eren la bomba. “Agafaven el cotxe a tota hòstia i s'estampaven contra una joieria. Què et sembla? Amb dos collons”.

La foto és en blanc i negre, amb la rúbrica dels dos artistes. El Torete la firma en majúscules. El Vaquilla com en cursiva, envoltant lleument el final del seu cognom. A la resta de l'àlbum té la seva família, alguns de les seus 18 nebots, la seva mare, el seu padrastre i els seus germans, que ensenya amb orgull.

A la seva barraca gairebé tot ho ha fet ell. Les escales –“vigila, no caiguis”–. També la dutxa, – “tenia ganes d'una”–, el marbre amb la pica i una vitroceràmica amb forn independent... En aquesta casa viu des de fa 40 anys. Si el Lale volgués amagar-se per aquestes muntanyes, ningú el trobaria. Encara que ja no cal res de tot això.

Li agrada la poc coneguda Barcelona de Vallvidrera, però va trigar dos anys a adaptar-s'hi. “De vegades el silenci t'acollona”. Res canvia, mai. “Aquesta carretera és igual per Sant Joan o per Nadal. Ni te n'adones de com passa el temps”. Però Vallvidrera sí ha canviat. “Aquí en aquesta cantonada abans hi havia una drogueria”. De vegades es posaven uns quants a la porta a prendre alguna cosa. “No hi hauries passat per davant de la pinta que teníem”, riu. Al pantà (sí, Barcelona té un pantà) es banyaven tots. “Aquí ens tiràvem de cap”. I l'aigua lluïa molt més neta. Ara està estancada, és de color verdós i, per descomptat, està prohibidíssim banyar-se.

Però el gran canvi és que Vallvidrera és ja una mica un luxe. “Si enxampes bé el tren, en 30 minuts estàs a la plaça de Catalunya”, explica Joan Pere, el fill del forner, que també va ser forner i ja està retirat (també usuari del 128). Abans al barri (oficialment de Sarrià) vivien famílies treballadores i nombroses. “Et demanaven cinc o sis barres de mig”, recorda.

El Lale és d'aquella època. I també d'aquesta. Li fa una mica de vergonya posar per a la fotografia. “Bé, espera que em deixo anar els cabells”. Hi ha algunes coses que demana que no s'expliquin. La seva vida, insisteix, donaria per a una pel·lícula. Ja camino de tornada al tren, el seu crit de comiat trenca el silenci boscós del barri: “Aquí, aquí! El rei de la muntanya!”