El detall com plaer literari

“Pot mostrar-me on ho ha vist?”, inquireix posant-se les ulleres Jean Echenoz per constatar si, en el seu flaubertià afany de detallisme, pot arribar a encadenar entre quatre i vuit adjectius consecutius. “Doncs, no sap els que trec; no me n'havia adonat…”, comenta davant una de les pàgines d'Enviada especial (Anagrama; Raig Verd, en català), la seva 15a novel·la, pura ficció després de l'espectacular fris ficcional, però de tall biogràfic i històric, que han significat els celebrats Ravel (sobre el músic), Córrer (Emil Zatopek), Llampecs (Nikola Tesla) i 14 (la Gran Guerra).

Cal creure's relativament la distracció del premi Europa o Goncourt, convidat de luxe del novè festival literari Kosmopolis que se celebra aquests dies al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Perquè, per exemple, la cançó que ha fet popular l'artista protagonista d'Enviada especial, la Constance, segrestada misteriosament per ser convertida en una no menys misteriosa espia per al govern francès a Corea del Nord, és exactament la mateixa cançó que s'interpreta en la seva novel·la Rosses perilloses, de fa 22 anys. “M'agrada tendir petitíssims ponts entre els meus llibres; aquesta és l'única cançó que he escrit i que ningú mai ha escoltat”, diu. Hi ha algun fil des del qual resseguir tota la seva obra o que l’uneixi? “Tinc un llibre imaginari a la ment que no escriuré mai i del qual no en sé res; les meves obres són amb prou feines petites mostres d'aquest”.

Un “no” d'entrada, algun gairebé imperceptible sospir de cansament i després certa concessió conformen, a més de la brevetat, el marc de les respostes d'Echenoz (Orange, 1947), a qui li costa reconèixer que en aquesta novel·la les relacions humanes semblen no tenir massa importància i ningú sap amb certesa el sentit del que fa o sent. “He intentat, com sempre, construir un mecanisme llibresc en què tots juguen un rol, però aprofitant l'organització novel·lesca del gènere policíac, d'espies, que no parodio”, avisa, encara que ja hi havia jugat a Cherokee o a Llac. “Va tenir una gran presència en la meva vida en els anys 60 i 70, em semblava que les seves estructures eren una sortida possible a la llavors esgotada fórmula de la novel·la tradicional; Enviada especial, no obstant això, una comèdia, més que altres llibres meus… Sí, s'apropa més a les pel·lícules de la Pantera Rosa de Blake Edwards que al món de les ombres de le Carré”.

La referència cinematogràfica no és gratuïta en Echenoz. “M'interessa traslladar la seva gramàtica a la novel·la: el punt de vista de la càmera, el ritme, el muntatge, els plans-seqüencia”. I aquí el rei és Hitchcock, que té una pel·lícula gairebé amb el mateix títol de la seva novel·la, Enviat especial: “Confesso que li vaig copiar una imatge, la de les aspes d'un molí girant a l'inrevés”. En el fons, la cultura anglosaxona no li és aliena, especialment la nord-americana: aquí hi ha el jazz (Cherokee), Richard Widmarck (Llampecs), Faulkner apuntant entre les frases (Ravel)… “El jazz és la meva música formativa, com va tenir una importància vital la literatura nord-americana, de la qual separem absurdament la negra de Hammet o Chandler, de la blanca de Faulkner o Hemingway”. Empremtes que van marcar la seva generació? “No sabria dir-ho, jo em vaig construir bastant a mi mateix”.

Sosté l'autor de Me’n vaig que l'adjectivació és la seva manera d'aconseguir “l'efecte de desglossament del camp visual d'una càmera; una descripció, perquè sigui eficaç i completa, ha de ser minuciosa i, a més, comporta un aspecte poètic: implica convocar l'efecte poètic a una novel·la”. Echenoz arriba al detall del número d'un carrer o la marca i el model d'un bolígraf o un cotxe… “Per escriure necessito imatges molt precises, per això agafo molts punts de referència i prenc fotografies dels llocs sobre els quals vull parlar; les marques també defineixen un personatge, em funcionen sempre com a indicador sociològic; també és una neurosi personal”.

Una mica d'això destil·la la minuciosa descripció que fa de Corea del Nord: “M'he llegit tots els llibres que he pogut i durant dos anys em vaig subscriure a butlletins de notícies d'allà”. I és que el país asiàtic li sembla “horrorosament singular, terriblement real i terriblement imaginari alhora: representa l'horror polític, si bé sota un mantell d'objecte misteriós, fora del temps i del món, però al seu torn és el temps i el món; és l'encarnació contemporània del mal, amb els seus sabotatges informàtics i els seus míssils, pura provocació”.

Més desinhibit que mai (“des de principis dels anys 90 m'he donat més llibertat per jugar amb la narració, encara que potser escric avui amb menys ràbia”), contrasta el divertiment que proposa Enviada especial davant la més fosca i malenconiosa 14: “Fa gairebé 40 anys que escric i en fa uns 10 em vaig sentir incòmode amb la ficció, tenia la sensació d'estar sec davant la construcció novel·lesca, que em repetia i em vaig introduir en les bastides basades en vides reals; quan m'ha tornat a semblar fàcil, n'he sortit”. Moralitat d'aquesta experiència i dels personatges? “Després vaig veure que tenien punts en comú: són éssers solitaris que han acabat caient, inventors d'alguna cosa que els va acabar robant la vida”, diu amb un fil més tènue de veu si és possible, potser tement que no li passi a ell.

Escèptic amb el boom narratiu francès simbolitzat en els nobels Le Clézio i Modiano (“regularment com una onada, cada 30 anys, es diu que la novel·la està en mort psíquica, com quan jo vaig debutar als 70; Modiano sempre va ser singular”), Echenoz admet que no sap quina és la pulsió de la seva escriptura, però sí el seu objectiu: “Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir; escriure no és només transmetre una història o un punt de vista; per provocar això faria assaig; produir plaer em provoca plaer”. I ho fa a partir del més mínim detall.