Votar no és pecat

“Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin”, és el títol de l’article signat pel president Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras a EL PAÍS, que convidava a negociar una sortida a la qüestió catalana per la via escocesa. El Govern va optar per la resposta de carril: “No es pot negociar el que és il·legal”. Va seguir la tradicional cascada de reaccions conforme els guions preestablerts. Una mostra més de l’estancament del debat polític.

Només la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va forçar una mica els codis de circulació del seu partit, en suggerir que era necessari preguntar-se “què ha fallat perquè una part molt important de Catalunya vulgui marxar d’Espanya”. Un doble reconeixement insòlit en la dreta: que la independència no és un capritx d’uns pocs, sinó que atreu un nombre molt significatiu dels ciutadans de Catalunya; i que alguna cosa s’ha fet malament en la política espanyola perquè s’hagi arribat a aquest punt. És a dir, no n’hi ha prou de creure, com pretenen els més rudes, que els catalans es deixen arrossegar per les fantasies d’uns demagogs. Potser apropant-se a la realitat amb menys prejudicis es donaria a l’altra part el reconeixement necessari perquè negociar fos possible.

L’article de Puigdemont i Junqueras, que arriba quan ens endinsem en una fase crítica del conflicte entre el sobiranisme i les institucions espanyoles, té pocs secrets. Pretén carregar-se de raons davant un previsible xoc, especialment de cara a Europa: els que no volen dialogar són els altres. Exhibeix unitat del Govern català, en un moment en què abunden els rumors sobre les tensions entre els socis de Junts pel Sí, amb el PDECat a la recerca d’autor i de guió, i amb Esquerra a l’alça. I manté viu el compromís de convocar el referèndum davant la seva gent, però també com a instrument de pressió.

I aquí és on el guió del Govern espanyol comença a ser sospitós. Si Puigdemont i Junqueras escenifiquen una apel·lació al diàleg és perquè no volen arribar al xoc frontal. Ningú convida a negociar si no està disposat a cedir alguna cosa, encara que posi per davant les cartes més altes de la seva baralla, el referèndum en aquest cas. I si hi ha marge és obligació del Govern explorar-lo. Tret que hagi decidit que li convé el xoc frontal amb totes les seves conseqüències, conforme al cor dels partidaris de l’“imperi de la llei”, com els agrada dir. Que no oblidin que en política no hi ha ferida més difícil de guarir que el ressentiment que provoca la humiliació. I que votar no és pecat. Degudament negociada, pot ser una solució per canalitzar problemes indivisibles. Si es decreta que la negociació és una quimera, preparem-nos per al xoc pensant en l’endemà.