La passió de votar

Com gairebé totes les passions, la passió de votar també deu tenir les seves contraindicacions. El cas estrany és la creixent suspicàcia europea cap a aquesta afició, com si s’estigués començant a convertir-se en una mania ximple això de voler expressar amb el vot una opinió fundada. Últimament tots comencem a estar seguríssims que els caps en democràcia es couen a foc molt viu amb idioteses monstruoses i falses idees, falses notícies, falses alternatives (tan falses com la realitat alternativa) i tot tipus d’avaries mentals i emocionals.

Sembla que està guanyant un crèdit molt solemne la meditació sobirana sobre les condicions de funcionament de les democràcies occidentals. S’insisteix que la democràcia representativa és una cosa seriosa, feta de contrapesos i filtres i mesures, mentre que la seva germana populista aberrant, degradada i capritxosa, neix d’un mal ús d’aquella i deriva perillosament en les democràcies plebiscitàries dels dictadors, poc menys que avantsala de l’infern del totalitarisme. L’exemple casolà i castís el tenim en la democràcia orgànica que va inventar el franquisme com a brillant postveritat institucional, abans de l’era de la postveritat, o abans de l’exhibició descarnada dels poders de la postveritat.

En un llibre en marxa que condueixen a mitges Jordi Ibáñez Fanés i Domingo Ródenas s’al·ludeix a múltiples formes de veritats mentideres. Quan surti el llibre (a Calambur), ja hi haurà noves i més feroces postveritats triomfals, captades per alguns dels col·laboradors que veig a l’índex –Victoria Camps, Andreu Jaume, César Rendueles, Marta Sanz, Joaquín Estefanía, Valentí Puig, Nora Catelli i alguns altres–. I entre aquestes ja hi pot figurar la dissolució a la claveguera populista de la democràcia representativa.

Aquest temor no és cap disbarat, evidentment, però potser és prematur. A Espanya no tenim tanta pràctica com per haver-nos cansat d’una passió tan noble. És veritat que els últims temps han posat a prova la nostra resistència a les passions, però no en forma de referèndum civilitzat. En això estem donant peixet, i sembla si més no una mica alarmista posar fre a les iniciatives polítiques que reclamen aquestes pràctiques en condicions concretes i específiques i sense que es converteixi la convocatòria de consultes a la ciutadania en un entretingut plugim de temporada.

L’experiència recent de Madrid ha estat escandalosament usada per degradar o devaluar aquesta pràctica quan no sembla que puguem vanar-nos a l’excés d’haver-nos educat en un ús responsable, convençut i plenament democràtic d’aquest instrument de consulta a una ciutadania adulta. És veritat que si vivim sota la síndrome angoixant de la postveritat, no hi ha sortida del túnel perquè és tot negre i ningú pensa ni ningú s’informa, a un pas de l’apocalipsi d’una vida submisa a la més negra mentida global.

Però l’escàndol és gairebé sempre un punt farisaic. A mi m’està passant al contrari. La proliferació d’aquest tipus d’alarmes contra la indigència cultural de les nostres democràcies, accentua cada vegada més la meva devoció per forjar les condicions morals i polítiques perquè l’ús de les consultes sigui intel·ligent, legítim i jurídicament consistent, de manera que qualsevol pugui somiar a emetre el seu vot amb la neutralitat institucional garantida, informació veraç i acord exprés i pactat sobre les conseqüències de la consulta.

Tendeixo a creure que l’assignació de responsabilitats al ciutadà contribueix a fer-lo (fer-nos) responsables i totalment conscients del que ens juguem quan votem sense tuteles i sense paranys. Somio, o millor dit, fabulo íntimament una societat capaç de dirimir en condicions d’igualtat i neutralitat si vol la independència de Catalunya perquè em sembla un assumpte col·lectiu i rellevant, de la mateixa manera que em sembla molt rellevant que una consulta oficial i lleial pregunti a una ciutadania, tan ben o mal educada com a la resta d’Europa, si prefereix una forma d’Estat reaccionària i premoderna o prefereix treure i posar cada quatre o cada sis anys el seu president de la república.

Com aquestes, se m’ocorren unes quantes preguntes directes i clares per millorar una democràcia represenativa mentre promou entre els ciutadans un sentit de pertinença i participació que no estigui basat en senyals d’identitat sanguínies o genòmiques sinó jurídiques i polítiques. Potser m’estic deixant portar per la passió de votar, és cert, però és que votar m’agrada amb desenfrenament.

Jordi Gracia és professor i assagista.