“He perdut amics pel vel”

Ella ho diu sense cap drama, assumint-ho com a part de la seva decisió: “He perdut amics pel vel”. Però això és una cosa, i una altra, que se senti víctima d'una situació de racisme, com la que va viure el 27 d'abril de l'any passat, a l'aeroport del Prat. L'Alba, de 22 anys (que en realitat respon a les inicials K. F. H.), i el seu pare viatjaven a Londres, eren els tercers a la cua, i quan els va arribar el torn, van començar a demanar-los tot tipus de documents: des de la seva direcció postal fins al seu compte bancari.

Eren a la porta d'embarcament d'un vol de Ryanair, amb destinació a Londres. Al principi, relata l'Alba, li va costar adonar-se del que passava. “El meu pare, que sí que havia viscut situacions de racisme, ho va identificar de seguida”. Quan l'Alba en va ser conscient del tot, es va enfurismar. Primer, perquè li havia passat a ella, segon, perquè li podia passar a molta més gent. Eren els únics “de color” de tota la fila, i ella, a més, portava vel.

Per aquest motiu va anar a SOS Racisme, que va intervenir i va demanar explicacions a la companyia. L'any passat, aquesta ONG que lluita contra situacions de desigualtat i racisme va atendre 431 persones. D'aquestes, 121 hi havien anat per casos de racisme (16 menys que l'any anterior), segons la memòria que presenten aquest dimarts, coincidint amb el Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial. La resta, van anar a l'entitat amb dubtes sobre estrangeria o temes laborals.

El cas de la Miriam és una mica diferent del de l'Alba. Ella no ha perdut amics pel vel, però sí que ha hagut de batallar per anar al seu institut públic, al districte de Ciutat Vella (Barcelona), amb el vel perquè la normativa del centre ho prohibeix. “Vaig anar al director i li vaig dir que no havia entès la norma”, explica aquesta jove, de 21 anys, que va anar-hi amb un hijab de colors i que respon en realitat a les inicials H. M. R. Quan li van dir que va ser una decisió aprovada per la junta directiva, ella s'hi va enfrontar: "Amb una mica de xuleria i rebel·lia, els vaig dir que es tornessin a reunir i que ho anul·lessin".

L'Alba i la Miriam expliquen que van optar per cobrir-se el cap lliurement. L'Alba ho va fer amb 12 anys, després d'una visita als seus oncles a Holanda. “Allà vaig veure cosines tapades”, recorda. Va sospesar fer-ho a sisè, però finalment va triar el canvi de cicle, perquè part dels seus companys serien nous i no els resultaria tan estrany que de cop utilitzés el vel. La Miriam assenteix mentre l'escolta. Ella va prendre la decisió als 15 anys, a 3r d'ESO. Totes dues asseguren que duen hijab per motius religiosos.

I a totes dues els han preguntat més d'una vegada i de dues per què ho han fet. “Quan em vaig posar el primer, m'ho preguntava tothom: professors, alumnes i companys. A mi m'agrada que m'ho preguntin, el que no m'agrada és que m'ataquin o que m'insultin sense saber per què”, assenyala l'Alba. Assegura que el procés va durar un any aproximadament. “Després la gent s'adapta, i decideix si seguir amb tu o no. Hi ha gent que no em parla pel simple fet que porto vel”, explica aquesta estudiant d'integració social, amb nacionalitat espanyola, que va arribar amb tres anys i mig de la seva Somàlia natal.

Ryanair va respondre la seva queixa el 28 de desembre. “Volem demanar disculpes als passatgers si van sentir discriminació racial, en cap moment aquesta era la nostra intenció”, diu la missiva. La companyia argumenta que des del Regne Unit els demanen més controls, davant la possibilitat que viatgin persones amb documentació falsificada. “És per aquest motiu que se'ls va demanar més documentació”, argumenten, tot i que ni l'Alba ni el seu pare responen al perfil de viatgers que utilitzen identitats falses, segons admet l'aerolínia. “Així doncs, confirmem que en cap moment hi va haver discriminació”, conclou. SOS Racisme estudia ara un litigi estratègic per aconseguir canviar la política de la companyia.

La Miriam va guanyar la batalla i va amb vel a l'institut, tot i que demana no dir el nom del centre perquè hi segueix cursant un grau superior de comerç i màrqueting. “Si no lluites, si no parles, si no et queixes, no aconsegueixes canviar les coses”, subratlla. A l'institut segueixen en vigor unes normes, que ja no són d'obligat compliment, que recomanen no anar tapat. Des del Departament d'Educació recorden que, si bé no és preceptiu, la Generalitat aconsella que es respecti “la diversitat cultural en totes les seves formes i, per tant, es permeti l'ús de vestuari o elements simbòlics, ja siguin de caràcter cultural, religiós o identitari”.

L'Alba, nascuda a Catalunya i resident a Barcelona, segueix sense entendre per què hi ha qui veu en el vel una forma d'opressió a la dona. “Hi ha moltes dones musulmanes que no el porten i fan la seva vida, normal, sense més”, assegura. Fa sis anys que va decidir dur-ne i ara ja se li fa impensable treure-se'l. “Ha estat un llarg camí”, explica i insisteix que el porta perquè és “creient i practicant”. Però si se'l volgués treure, està convençuda que la seva mare li donaria suport. A SOS Racisme li agradaria que el fet que estigui autoritzat o no l'ús del vel en un centre no fos una cosa arbitrària, a la mercè d'una junta directiva.

El 2016, l'entitat va intervenir en diversos casos de discriminació. El de la Miriam i el de l'Alba en són només dos. L'ONG ha identificat que estan apareixent noves formes de racisme, vinculades, per exemple, a l'accés a l'habitatge (propietaris que no lloguen pisos a persones amb vel) o a la feina (una dona a qui no deixaven fer pràctiques a l'hospital amb hijab).

Malgrat tot, la tònica general es repeteix any rere any: la majoria dels casos atesos (31%) són contra cossos de seguretat, sobretot venedors ambulants contra agents de la Guàrdia Urbana, que no acostumen a anar als jutjats. “Que s'arxivi un procés en contra seva ja és un èxit”, explica Alba Cuevas, directora de SOS Racisme Catalunya. La resta són casos entre particulars (16%), en serveis privats (15%), discriminacions en l'accés a drets socials (14%) o discriminació laboral (14%). Les agressions per part de l'extrema dreta (4%) o de la seguretat privada (5%) són les menys significatives.

El 34% dels casos no es van denunciar el 2016 (41) per decisió, principalment, de la víctima, bé per desconfiança en la via judicial o bé per por. Una xifra molt similar a la de l'any anterior (41%). Cuevas adverteix que la via judicial dels delictes d'odi, amb una fiscalia especialitzada, és una eina que ha servit per visibilitzar aquests problemes, però apunta que no és la panacea i pot suposar banalitzar els casos que queden fora de la via judicial. “Fins que les administracions no es posin a fer polítiques públiques antiracistes, no aconseguirem una solució”, conclou.