“L’economista ha parlat al poder, quan hauria de dirigir-se a la societat”

Quan va arribar la Gran Recessió el 2008, ja feia temps que el capitalisme havia mutat. El catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, Anton Costas, explica a La nueva piel del capitalismo (Galaxia Gutenberg) que feia almenys tres dècades que el sistema havia estat engolit per dues realitats que van acabar per dur-lo al desastre: l’extrema desigualtat i la hiperfinançarització.

Pregunta. Quines conseqüències ha tingut aquesta transformació?

Resposta. El llibre intenta veure com aquestes dues mutacions patològiques del capitalisme, a les quals afegeixo la monopolització creixent, poden estar explicant les revoltes populars, el sentiment populista i l’arribada al poder de líders autoritaris i megalòmans.

P. Al llibre descriu la creació de tota una cultura creada entorn del món financer. Aquests moviments n’han estat una reacció?

“Del sentit moral de l’empresari vinculat a un projecte a llarg termini es passa a un nihilisme ètic”

R. A partir dels anys noranta creix un cosmopolitisme dogmàtic i acrític associat a la globalització i a aquesta mutació del capitalisme que no té en consideració que tota transformació econòmica té guanyadors i perdedors. I la reacció és el populisme.

P. Aquesta nova cultura va donar pas al capitalisme més especulatiu en detriment del productiu?

R. L’ecologia empresarial es va alterar i va haver-hi un canvi en el poder econòmic en perjudici dels antics empresaris manufacturers, que tenien noms i cognoms i que estaven vinculats a una activitat, a favor dels financers i els homes de negocis.

P. Fa poc una investigació de professors de l’IESE i de Yale demostrava que la propietat de les empreses està concentrada en uns quants fons d’inversió. Són els que manen ara?

R. Això està unit a aquesta mutació. Un líder socialdemòcrata alemany va dir que calia reforçar els beneficis empresarials en comptes dels salaris perquè els beneficis empresarials d’avui són les inversions i els llocs de treball de demà. Ja no ho tinc tan clar. La magnitud de l’estalvi que té l’economia arran del gegantisme d’aquests fons explica part de la desigualtat en la distribució dels beneficis.

P. I on ha quedat l’ètica?

R. També hi ha hagut un canvi en el sentit moral dels actors del capitalisme modern. El sentit ètic del vell empresari vinculat a un projecte de llarg termini és diferent del de l’alt directiu o el gestor d’un fons d’inversió, que no té la vinculació d’un projecte que abasta generacions, sinó un horitzó a curt termini. Es passa a un nihilisme ètic, del tot s’hi val.

P. Hi ha empresaris fora del món financer, avui, que creen startups per crear valor i vendre-les de seguida. On encaixen en aquest esquema?

R. Crec que aquí no hi ha projecte empresarial.

P. Però avui són molt cobejats per tothom...

R. Hi ha hagut un abús de la moda dels emprenedors. Jo segueixo apostant pel terme projecte empresarial, perquè conté la idea del llarg termini que permet el contracte social dins de l’empresa. És el que li cal a la cultura empresarial espanyola. No hi ha moltes companyies que tinguin un contracte social intern amb els seus treballadors, que els ofereixin formació continuada i una carrera professional. El debat sobre les relacions laborals, excepte en sectors com l’automòbil, s’ha centrat en la flexibilitat en la contractació i la pressió a la baixa dels salaris.

P. Això vol dir que les dues característiques que dona al nou capitalisme són vasos comunicants?

R. A finals dels setanta comencen a caure els salaris reals i els recursos es van concentrant a la part de dalt, on es creen bosses d’estalvi, alhora que la part de baix perd capacitat de consum. L’economia capitalista tenia un problema, perquè necessitava que àmplies capes tinguessin capacitat de compra. Així que si volia seguir funcionant, havia de traslladar una part d’aquest estalvi de les capes altes cap a les baixes. I ho va fer a través del sistema financer.

P. Si el consum es feia amb deute, vol dir que la classe mitjana no era tan àmplia com pensàvem?

R. El segle XX va portar dues innovacions socials i polítiques. La primera, l’aparició d’una classe mitjana políticament molt rellevant. Em resulta complicat entendre la democràcia liberal sense la classe mitjana, entre altres coses perquè, a més d’un cert patrimoni, té un atribut molt important: la veu. I és qui defensa la segona innovació: l’Estat del benestar.

P. Hi ha economistes que recorden que la classe mitjana baixa als Estats Units i Europa, però creix en economies emergents. Pot ser que la riquesa s’estigui desplaçant?

R. Alguns em diuen que si posem el focus en la societat mundial hi ha hagut una reducció de la pobresa. D’acord, però quan treus el Brasil, la Xina i l’Índia, no tant. I en aquests països ha baixat la pobresa, no la desigualtat. Però no veig per què la sortida de la pobresa de milions de persones en països com la Xina ha de ser la contrapartida a l’entrada a la pobresa de part de les societats occidentals.

P. El següent pas va ser la desregularització bancària?

R. Arriba a finals dels noranta de la mà de Bill Clinton. Es produeix per afavorir la connexió de l’estalvi que estava a la banca comercial o de dipòsits i el seu ús per part de la banca de negocis.

P. Arran d’aquella desregulació apareix tot el fenomen de la banca a l’ombra, que va ser un dels orígens de la crisi del 2008. Com va ser possible?

R. Pel clima intel·lectual i de pensament econòmic. La caiguda del Mur de Berlín i, en termes econòmics, de la inflació i dels tipus d’interès creen la sensació que havíem aconseguit un món estable i sense cicles. És l’essència del discurs de Robert Lucas del 2003 a l’American Economic Association. Les circumstàncies polítiques i econòmiques van fer possible un clima d’optimisme i el sentiment que el món per fi havia trobat un futur estable per sempre.

P. Malgrat tots els errors comesos pels economistes, arran de la Gran Recessió es va pensar que la solució era a les mans dels experts, dels tecnòcrates.

R. Això posa sobre la taula el paper de l’expert. Venim d’un món en què es volia fer economia sense política. El meu temor és que ara el pèndol giri de forma violenta i es pensi que la política ho arreglarà tot. I no, també cal el criteri professional. El risc és pensar que el dirigent populista ho arreglarà tot, quan el que fa és destruir la democràcia quan destrossa tota institució i mediació entre ell i els ciutadans, que també són la forma de controlar-lo. També hem de pensar per què hi ha aquest rebuig a l’expert. En bona part, perquè l’economista parla al poder, quan hauria de parlar especialment a la societat.

P. Al llibre interpel·len directament la socialdemocràcia. Ara que hi ha sobre la taula el debat sobre com mantenir l’Estat del benestar, quina recepta proposen?

R. Les propostes de la democràcia i l’esquerra són velles. Segueixen confiant que l’única sortida és per la via de la redistribució dels ingressos i les despeses. El sosteniment de l’Estat del benestar, i la seva ampliació de cobertures als joves, no pot venir només per aquesta via quan parlem de societats on els impostos mitjans suposen el 45% del PIB. Primer, cal lluitar contra els monopolis, que fixen uns preus que suposen una extracció de renda de les llars espectacular.

P. És encertada l’estratègia de lluitar-hi nacionalitzant o creant companyies públiques?

R. Hi ha una tendència molt forta a Espanya de fer monopolis públics, però el seu comportament de preus és molt similar a qualsevol altre monopoli. Cal posar competència.

P. N’hi ha prou?

R. No, però és molt important. Una altra via: cal intentar actuar a través de l’Estat des d’un sentit empresarial. Si l’Estat dona un crèdit o un aval per cobrir el risc d’una activitat empresarial, seria lògic que participés dels seus beneficis. Google, per exemple, és impensable sense la inversió que va fer el govern federal dels Estats Units en les fases prèvies, però quan es va consolidar no va obtenir-ne retorns. En el futur haurem de buscar noves fonts d’ingressos com aquesta.