Penis i vulves

Va haver-hi un temps en què el PP i els seus mitjans afins, entre els quals hi havia Hazte Oír, van aconseguir instal·lar en el llenguatge habitual la frase jo condemno el terrorisme. Qualsevol polític, càrrec o periodista havia de posseir, com a salconduit, un text o una declaració on se’l sentís o llegís sent explícit sobre el tema. Al País Basc es van il·legalitzar diaris i partits amb el vistiplau o amb la col·laboració activa de gran part de l’esquerra espanyola i una part de la catalana. Primer es va crear l'ambient adequat i després es van prendre les mesures que el sancionaven.

Es tractava d’un debat paràsit, oportunista. A molts dels qui apareixien a televisió esquinçant-se les vestidures, les víctimes els importaven el just per poder aprofitar-se’n. La prova és el tractament que van dispensar, sense anar més lluny, a Pilar Manjón i als qui van ser víctimes d’una altra violència. Fa vergonya recordar la humiliació a la qual van sotmetre aquesta dona.

Una de les pitjors conseqüències ha estat que aquesta forma d’actuar, pensar i escriure va arribar per quedar-se. De vegades en forma de protesta en premis televisius, en la censura a les xarxes socials o en la condemna de col·lectius que es prenen per parts com si fossin tots. L’última prova ens l’ha donat l’autobús d’Hazte Oír, que ens ha examinat a tots, i de quina manera. La cosa no podia ser més ridícula, un autobús color Ciutadans, amb un lema gairebé tan buit com el seu discurs: els nens tenen penis i les nenes, vulva. Aquest és el nivell i l’obsessió de la dreta més retrògrada amb els genitals i la identitat dels altres.

El nivell es repeteix. Prohibir la circulació de l’autobús és un error, un error que ens descriu i que exposa les nostres inseguretats i pors. Hi ha nens i nenes, i homes i dones la identitat de les quals supera els esquemes del catolicisme més retrògrad. I n’hi ha que són assetjats per això, però prohibir l’autobús és com intentar aturar el degoter al sostre i no a la teulada.

Ens podem colpejar el pit i condemnar la transfòbia però el dit torna a assenyalar la Lluna i, sobretot, dona arguments per tancar qualsevol raper les lletres del qual siguin susceptibles d’una lectura integrista del constitucional. O per detenir els qui cremin una bandera, censurar articles, il·legalitzar partits o tancar diaris.

Vull poder xiular a l’himne nacional, de fet si vull un himne nacional és per poder xiular-lo. Em fastigueja en gran manera quan això es fa des de les instàncies del poder, des de les institucions que han de vetllar perquè passi tot el contrari, però de la mateixa manera que les xiulades no se solucionen augmentant la potència dels altaveus, no llegir els comentaris als meus articles no m’evita ni que existeixin ni el seu contingut. A mi el que m’importa és el comentari del poder.

Utilitzant nens i nenes, Hazte Oír juga brut utilitzant nens i nenes, però això no és cap novetat. Si anem enrere en el temps, recordaríem programes de ràdio i televisió en els quals es parlava de l’avortament i de les màquines de destruir fetus. El xantatge emocional i ideològic estava servit. La nostra feina és desemmascarar-lo i desactivar-lo, no tancar-lo en un garatge. Un dels avenços que hem tingut com a societat ha estat el principi del reconeixement dels drets de les persones transgènere, però lluny d’estar assumit, és un camí que encara cal pavimentar. El mateix concepte de diversitat ha de ser permanentment reformulat, com el de llibertat d’expressió.

És molt més fàcil guanyar Hazte Oír amb arguments que amb l’aplicació de lleis que, estic segur, algú està pensant com pot aplicar en contra de manifestants, cançons, articles o qualsevol altra forma de llibertat d’expressió. Perquè si la definició de la identitat de gènere depèn del que considerem constitucionalment correcte, als qui creiem que hem de superar el correcte constitucional ens enxamparan per on vulguin.

Avancem massa lent, podran guanyar encara moltes batalles i faran molt mal, però aquesta guerra la tenen perduda. Encara que els sàpiga greu seguiran naixent nens amb vulva i nenes amb penis i, n’estic segur, estaran menys obsessionats ells amb els seus genitals que els qui necessiten empastifar amb pintura els autobusos. Al final, que no sigui aquest el problema.

Francesc Serés és escriptor.