Biblioteques malaguanyades

Les biblioteques universitàries de mig món es nodreixen, en primer lloc, dels fons que compren elles mateixes, i, en segon lloc, de les donacions dels professors, fetes en vida o mortis causa. Així s’han fet les fabuloses i prestigiades biblioteques de grans universitats dels Estats Units i d’Anglaterra. Als Estats Units, que són rics, els professors solen trobar tot el que necessiten —o ho demanen, i els ho compren— a les institucions mateixes on treballen, de manera que és molt habitual que un gran professor nord-americà no tingui, a casa seva, més enllà d’un miler de volums. A França, que és un poble menys amic de l’escena pública, els professors, per contra, solen acumular biblioteques de desenes de milers d’exemplars: com que hi estan ben pagats, tenen cases grans, fins i tot segones residències, i tenen espai per a col·leccions molt extenses, que acaben oferint als centres de docència.

A d’altres països del continent, ara assetjat per una crisi econòmica que no acaba d’escampar, els professors que ranegen la setantena encara han cobrat bé, i han arribat a posseir, també, una gran quantitat de llibres. Les universitats, en canvi, cada vegada més pobres, ja no poden comprar tot el que caldria. La institució no té diners per adquirir llibres i revistes especialitzades, el professor no les hi troba, i llavors ho adquireix ell, pel seu compte. Es tracta, doncs, de col·leccions que en principi haurien de ser públiques des del primer moment, però que són privades, fetes sovint al llarg de més de cinquanta anys. El lector entendrà de seguida que si aquestes col·leccions privades s’han fet per manca de recursos de les universitats, el més lògic és que llurs propietaris ofereixin els fruits de la seva bibliofília, traspassats o no, a les entitats públiques que no van poder adquirir-los. I ho fan. Això és molt propi, justament, de l’últim decenni, i res fa pensar que la situació canviarà de tendència.

El que resulta paradoxal, llavors, és que les universitats públiques —ara parlo del nostre país— no acceptin fàcilment un llegat de milers de volums ofert pels seus professors jubilats, o quasi. La de Barcelona, per exemple, ha adduït des de fa dècades que no té espai, i que encara en té menys si el que desitja el donant és que els seus llibres es presentin en un apartat de la biblioteca general sota una rúbrica discreta en què figuraria el nom de l’ésser generós: una cosa molt més amesurada que les grans fundacions nord-americanes, que exhibeixen edificis enormes al frontó dels quals hi figura, amb lletres d’or, el nom del magnànim que va fer la donació.

A la meva universitat, com he dit, una donació es converteix en una tasca laberíntica, desagraïda i al capdavall impossible. D’una banda, diuen que no hi ha lloc; però, d’altra banda, s’inauguren centres de recerca en l’àmbit de les ciències socials i humanístiques que estan deserts, i sense cap destí versemblant a hores d’ara. Així s’han perdut, o malaguanyat, biblioteques que podrien ser l’orgull de la nostra primera universitat.

Conec uns quants casos concrets: Josep Alsina, catedràtic de grec, va acabar donant la seva biblioteca a l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual era membre, per no trobar-ne acomodament a la universitat on havia ensenyat tota la vida. José Manuel Blecua, que tenia bona part de la poesia del Segle d’Or i de tota la primera meitat del segle XX en edicions princeps, va demanar una aula anomenada Ramón y Cajal, al pati de Ciències, i el rectorat del seu moment va dir-li que nanai del Paraguai: els llibres se’ls van repartir els seus fills, que, per sort, són de lletres tots dos. José María Valverde no va deixar res escrit, però la seva viuda els va donar a la universitat. Com que no hi ha espai —sembla que no n’hi hagi hagut des de la seva fundació—, la biblioteca es va disgregar per tota la geografia urbana i catalana: a la Vall d’Hebron, a la facultat de Lletres, a la de Filosofia, al magatzem de Barcelona, al de Cervera, etcètera. Mai ningú arribarà a saber quines van ser les lectures de Valverde, les seves passions, les seves amistats. La viuda de Carles Miralles, traspassat fa poc més d’un any, la volia donar, ella també, a la universitat del seu home. Hi va haver converses amb el rector i amb una responsable del patrimoni, extravagant. Després de vagues promeses, que conec perfectament, els llibres acabaran repartits entre una filla docta, de Lletres, la Biblioteca de Catalunya i potser l’abadia de Montserrat.

Així és com una universitat empobrida renuncia a posseir un fons bibliogràfic que honraria els seus antics propietaris i faria un enorme servei a la universitat mateixa. Em consta que a d’altres universitats això no passa.