‘Patria’: una opinió discrepant

Patria, de Fernando Aramburu, és un dels esdeveniments politicoliteraris de l’any. La construcció de la trama és encertada, el crescendo és, simultàniament, violent i harmònic. Les seves virtuts narratives són múltiples. És una bona novel·la.

Tanmateix, crec que podria haver estat millor. Fins i tot molt millor. Per què? Perquè, almenys a mi, no m’incomoda. Que se m’entengui bé: m’incomoda l’assetjament nacionalista que pateix un dels protagonistes, m’incomoda la indiferència del poble davant tal assetjament, m’incomoda el discurs xenòfob del qual Aramburu dona compte, i també m’incomoden les tortures a les quals està sotmès un dels protagonistes. Però tot això ja ho sabia. De fet, em sembla que qualsevol persona ben informada ja ho sabia abans de llegir la novel·la (crec que Savater, fa unes setmanes, va dir justament això). I jo prefereixo que una novel·la m’incomodi no pel que ja sé, sinó pel que no sé. I sé tot el que acabo d’esmentar i també sé, i sabia, que de vegades vam ser insolidaris amb les víctimes del terrorisme. Què és, llavors, el que no sé? El que no sé és què m’uneix amb qui decideix incorporar-se a ETA, o amb qui hi simpatitza, havent arribat ja la democràcia. Potser la resposta correcta és, simplement, “res”. I és possible que aquesta sigui la resposta que doni Aramburu Patria volent. Però hi ha diferents vies per arribar a aquesta resposta. I la d’Aramburu és poc incisiva i moralment aprofitada perquè presenta la contrapart dolenta de tota aquesta història de manera simplista i estereotipada; Aramburu tria la via de la caricaturització dels abertzales de poble i la ridiculització de la gent de poble i les seves convencions socials com a exemple paradigmàtic de l’independentista violent.

Els dolents, a Patria, són ignorants, provincians i fins i tot m’atreviria a dir que tenen algun tipus de dèficit cognitiu notable. En cap moment de la lectura intueixo que la seva maldat i la barbàrie que propaguen provingui de la seva ideologia, sinó més aviat de les seves limitacions mentals, o sigui: són bàrbars bàsicament perquè són curts. I ETA, i el seu entorn, almenys en els anys en què comença la trama de la novel·la, va ser alguna cosa més que aquesta caricatura (d’una altra manera, difícilment s’explicaria per què algunes de les ments més destacades d’aquest país van expressar les seves inquietuds polítiques a prop d’ETA, o a prop dels qui es movien a prop d’ETA, als setanta i encara als vuitanta). Patria dona a entendre que la intel·ligència i la intelligentsia mai van estar a prop d’ETA. I això em sembla molt optimista.

Algú podria dir que, de fet, persones com Miren o com Joxe Mari, els principals personatges abertzales, van existir, i que opinaven com opinen ells en la novel·la i que la novel·la simplement reflecteix aquesta realitat. Però no veig per què la novel·la, com a gènere, hauria de reflectir la realitat com si es tractés d’un estudi sociològic. I no em sembla que triar els més ignorants, d’entre tots els que van ovacionar o van formar part d’ETA als anys vuitanta, sigui el més estimulant, literàriament parlant, a l’hora de construir els personatges que ompliran de vida una novel·la sobre una cosa tan espinosa com el que va passar al País Basc durant dècades. A més, no importaria que Miren i Joxe Mari fossin reals perquè en una novel·la el que compta és que siguin versemblants. I la maldat de Miren i Joxe Mari, en molts passatges, no té versemblança.

Si el que es pretenia amb Patria era armar una epopeia narrativa que tranquil·litzés les nostres consciències confirmant que ells eren els dolents i els fanàtics i els rucs de poble i nosaltres els bons (una mica covards, però bons al cap i a la fi), Patria funciona, i ho dic sense sarcasme, a la perfecció. Si en canvi algú espera que, de la mateixa manera que passa amb El impostor de Cercas o Lolita de Nabokov, acabem incòmodes i preocupats perquè resulta que en una dimensió no tan recòndita, una dimensió abstracta en la qual habiten les nostres debilitats morals i les justificacions espúries de les nostres eleccions de vida, ens assemblem en algun sentit a aquells personatges pels quals sentim repugnància, com Enric Marco, com Humbert Humbert, o com Joxe Mari o Miren, aquest algú probablement es quedarà amb la sensació que Patria és bona, però hauria pogut ser excepcional.

Pau Luque pertany a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.