Construir encara és lícit?

En aquest desert perpetu que és Santa Mònica –una bona programació sense resposta de ningú–, “Aftermath” ens dona la presència catalana a la Biennal d’Arquitectura de Venècia. La selecció mostra “una nova manera de fer arquitectura” a partir de pel·lícules rodades al voltant d’actuacions concretes per transformar els edificis (o el que sigui) filmats en experiències. No ensenya l’arquitectura, com se suposa en una biennal, sinó l’efecte de la construcció sobre el territori i sobre les persones. No seré jo qui digui que això no és intel·ligible per l’espectador que es passeja entre les pantalles mirant de desentranyar el que no deixa de ser una formulació intel·lectual increïblement sofisticada. Però és difícil sortir de l’exposició amb una idea clara de què és exactament el que se’ns està dient. És la provocació implícita en una biennal, on no té cabuda allò convencional.

Anem més enllà. Els alumnes d’arquitectura del Vallès presenten un prototip d’edifici barat, sostenible, quasi portàtil, que es planta en aquestes urbanitzacions aberrants que estaven de moda fa anys. Serveix per improvisar un centre cívic i corregir així un error de concepte. La gent es va deixar entabanar amb l’estil de vida americà, jardinet i barbacoa, i es va fugar de la ciutat cap a la caseta aïllada, sense barri, sense centre, sense equipaments, sense res. Per això aquests futurs arquitectes instal·len en un no res un centre cívic prefabricat, sense cap ornament, perquè per art de màgia els retorni, a aquests habitants del buit, la noció de comunitat activa, de capital social.

Una altra experiència insòlita. Una cooperativa construeix, als entorns de Can Batlló, un edifici de propietat compartida; és a dir, noves formes d’accés a l’habitatge, molt assequibles, a canvi de renunciar a la propietat transmissible en herència. El que és insòlit del cas és que l’edifici és de fusta. No estic segura que aquesta construcció sigui d’allò més sostenible: algun bosc del Vallès es va esfumar mentre es feien naus a les Drassanes de Barcelona. Significa, en tot cas, que un grup d’arquitectes ha decidit trencar les normes, esberlar la sacrosanta propietat i buscar materials nobles que en altres països són habituals. Alguna cosa està pressionant la professió perquè surti dels carrils, perquè vagi més enllà, perquè pensi abans de construir. S’està plantejant, ja des del projecte, la lluita desigual i titànica contra un mercat desbocat que està destruint l’ànima de la ciutat i que ni les bones intencions municipals, que són genuïnes, semblen poder aturar.

La pregunta és, doncs, és lícit que un arquitecte de fama firmi el projecte de l’hotel de les Drassanes, amb tot el barri en contra? O, per posar un altre exemple, és censurable l’arquitecte que rehabilita un bloc per fer-hi pisos de luxe quan sap que els veïns que no podran pagar el nou lloguer en seran expulsats? Ho pregunto tenint davant el llibre que Pati Núñez –comunicadora incansable– ha dedicat a J.A. Coderch, una figura tan admirada com controvertida, tan singular com incòmoda. El llibre reuneix entrevistes amb col·legues que van treballar amb ell de joves i que ara parlen amb llibertat. Coderch era aristòcrata i franquista quan els cadells de l’arquitectura estaven als antípodes; era malhumorat i genialoide, era agosarat en els dissenys però tenia sempre un peu en la saviesa popular. Era tradició transformada en elegant modernitat.

El llibre descobreix una utopia inèdita de Coderch. Estava obsessionat per com la gent vivia en els edificis, li importava més l’interior que la façana. I, ja madur, comença a jugar amb una idea: que les plantes dels edificis bastits com a blocs fossin flexibles perquè una habitació perifèrica pogués canviar d’amo segons les circumstàncies de la família; perquè el mateix pis creixés o minvés segons les necessitats. És revolucionari i col·lectiu, i no va prosperar. Això rumiava Coderch mentre construïa edificis notables i mentre els seus alumnes dibuixaven esbossos d’una carrera encara per arribar, tots finalment consagrats. Avui la ruptura està en l’efecte públic (i discutit) d’allò que es construeix. Per cert, l’enhorabona a l’equip RCR pel premi Pritzker: obra poètica, arrelada, contemporània. Què és l’arquitectura? “Entendre la vida”, responen.

Patricia Gabancho és escriptora.