L’historiador que vol ser president

“Jo seré el primer president de la república catalana”, va etzibar Oriol Junqueras un dia del 1997 als seus companys. L'ara president d'Esquerra Republicana es guanyava la vida com a assessor històric en una productora televisiva, José María Aznar era inquilí de la Moncloa i Jordi Pujol de la Generalitat, al mateix temps que signava el Pacte del Majestic per apuntalar el Govern del PP. Dues dècades després queda per veure si es consuma la secessió catalana, però es preveu més probable que Oriol Junqueras acabi de president.

La victòria culminaria una estratègia traçada fa poc més de cinc anys per aquest dirigent atípic, capaç de fer confluir en una llista electoral el vicepresident de la penya madridista amb el de la barcelonista i amb els confrares del Santíssim Crist de la Salut i La nostra Senyora de l'Esperança que cada Dijous Sant desfilen sis hores en processó per Sant Vicenç dels Horts, poble del qual va ser alcalde.

Nascut al barri obrer barceloní de Sant Andreu del Palomar l'any 1969, Junqueras va aterrar en aquesta població del cinturó vermell amb prou feines amb dos anys. Va debutar en aquest ajuntament com a regidor independent i va acabar d'alcalde entre juny del 2011 i desembre del 2015 en un pacte de tots contra el PSC. Hi continua vivint, ara com a vicepresident de la Generalitat. La seva vida amb prou feines s'ha alterat i no és difícil trobar-lo pels carrers un cap de setmana o una tarda de diumenge al tren, juntament amb la seva dona, la Neus, professora d'una escola pública. Com va ser ell a la universitat i com n'havia estat el seu pare en un institut. Els dos fills de Junqueras, en Lluc i la Joana, de poc més de quatre anys i de 22 mesos seguiran els passos del pare i estudiaran al Liceu Italià de Barcelona.

Doctor en història del pensament econòmic, exdiputat al Parlament Europeu, diputat al Parlament des del 2012 i ara vicepresident de la Generalitat i conseller d'Economia, aquest home de parpella caiguda presumeix de moderació quan es reuneix amb empresaris i altres interlocutors, als quals confessa sense embuts: “És que soc catòlic”.

L’Oriol ha situat el seu partit en la centralitat del tauler polític

“El junquerisme és amor”, va sentenciar ell mateix en una entrevista radiofònica a principis d'any, una frase que va fer fortuna i explota ja una empresa de samarretes. Enrere queden les declaracions estridents, com la del 13 de novembre del 2013, quan va amenaçar amb “parar l'economia catalana una setmana” si el Govern espanyol no permetia el referèndum sobre la independència. No va passar ni una cosa ni l'altra. Un any després va esclatar a plorar en una altra emissora per reclamar dels catalans que “no perdin més el temps” i es proclami ja la independència. Tampoc va passar res d'això.

Ara Junqueras és capaç d'agafar per les espatlles la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría a la inauguració del Mobile World Congress i evita l'exposició pública més enllà de l'imprescindible. “Totes les prevencions són poques. El moment és molt delicat i és més vulnerable”, reconeix la diputada d'ERC al Congrés Ester Capella, de qui afalaga “l'habilitat femenina de teixir complicitats des de la humilitat”.

Ni tan sols davant el moment decisiu que viu Catalunya i malgrat la seva corpulència, Junqueras ocupa el primer pla. La seva extremada prudència i discreció situen Carles Puigdemont en una posició de més radicalitat. El vicepresident sí que acudeix a les cimeres que convoca el Govern espanyol i conrea aquesta pàtina d'home de diàleg. “Sempre em diu que hem d'entendre'ns, però no assenyala objectius concrets. Vol tenir obertes quantes més opcions millor”, apunta Miquel Iceta, primer secretari del PSC. Aquest és el continu retret que li formula l'oposició: la voluntat d'acontentar sempre el seu interlocutor, incompatible amb l'activitat política. Mai va donar joc a aquestes crítiques i menys en els temps actuals, convertit en més recelós i desconfiat, asseguren els qui el coneixen

Més enllà d'això, l’Oriol, com li diuen els seus amics, ha enterrat el caïmisme endèmic al seu partit fins a situar-lo en la centralitat del complicat tauler polític català. Es va afiliar a Esquerra amb prou feines sis mesos abans de ser encastellat a la presidència del partit, el setembre del 2011, i des de llavors ha conduït la nau republicana fins a les portes de la victòria que presagien les enquestes. A favor ha tingut el vent de la corrupció que ha perforat l'antiga Convergència, a més de la irrupció d'una CUP, que ha moderat l'històric d'un partit republicà que reclama la independència des que hi ha democràcia, quan la formació d'Artur Mas els detestava.

La pèssima relació de Junqueras amb l'expresident és un calc de la que mantenen les seves respectives organitzacions, per molt que ara els uneixi l'objectiu de la secessió. El vicepresident de la Generalitat ha enterrat els complexos que afligien l'independentisme, quan era una aspiració molt minoritària a Catalunya, i a l'ara PDECat no li ha quedat més remei que enfilar-se en un carro que el líder d'Esquerra sempre va defensar.

El 2005 es va donar a conèixer com a historiador al programa de TV3 El favorit, en el qual l'audiència havia de triar el personatge històric català més rellevant. Amb camises fosques de ratlles que van passar de moda fa anys, Junqueras divulgava a la televisió autonòmica la història de Catalunya amb la mateixa passió que ensenyava la de la Xina o el Japó als seus alumnes de la facultat. A l’empel, sense els apunts color sèpia propis de catedràtic amb diversos quinquennis a la nòmina, com li agrada sortir al faristol del Parlament i fer gala de la seva memòria prodigiosa i els seus coneixements d'història i economia, les seves dues grans passions acadèmiques.