Homs: l’últim escuder de Mas

Francesc Homs (Vic, Barcelona, 1969) és l’últim reducte del que en el seu moment es va denominar el pinyol, la guàrdia de corps que va protegir Artur Mas en els set anys de poder tripartit a Catalunya. David Madí retirat al món de l’empresa, Oriol Pujol repudiat per la seva implicació en suposats casos de corrupció i el més moderat Germà Gordó aïllat, Quico és l’únic que encara queda a la vora de l’expresident de la Generalitat. Amb ell manté una estreta relació, molt més estreta que la que l’uneix, per exemple, a la jove direcció del Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat), hereu de Convergència, que li va retreure al juliol passat la seva decisió de votar a favor dels membres del PP a la Taula del Congrés per assegurar-se el grup propi, que no va aconseguir.

Mentre les ombres de la resta d’escuders anaven desapareixent del Palau de la Generalitat, Homs sempre va ser a prop del consell executiu de Mas. Primer com a secretari general de la Presidència i portaveu del Govern i després com a conseller de Presidència. Des d’aquest últim càrrec va defensar l’organització del procés participatiu del 9-N, va orquestrar part de la seva celebració i va signar una carta que pot ser definitiva en el judici que inicia avui el Tribunal Suprem: l’ordre a T-Systems, empresa encarregada de la cobertura informàtica de la jornada, en la qual assenyalava que podia mantenir les seves tasques malgrat que el Tribunal Constitucional havia anul·lat la consulta independentista.

El salt públic d’Homs es va produir el 2006, quan Catalunya vivia en l’efervescència de l’elaboració de l’Estatut. Des del bàndol de l’oposició, la seva participació en les negociacions amb el PSC que van permetre il·luminar el text definitiu aprovat pel Parlament, el van projectar com a figura emergent de la Convergència que llavors intentava construir l’equip de Mas. Ell i Ernest Maragall van desencallar l’acord. Però mentre que els socialistes catalans van baixar de la negociació del text definitiu perquè aquest va entrar a la Moncloa, Homs va mantenir un paper actiu en les negociacions. Quan Mas va ser a la Moncloa a negociar el text definitiu de l’Estatut, ell va seguir al minut els avenços que sorgien per via telefònica. No en va s’havia erigit en un interlocutor directe amb Alfredo Pérez Rubalcaba quan el text es treballava al Congrés.

La seva il·lusió per haver participat en la redacció de l’Estatut va quedar aniquilada amb la sentència del Tribunal Constitucional que el va retallar el 2010. Encara que aquest revés no explica l’independentisme d’Homs, latent des de la seva adolescència. L’ara portaveu al Congrés sempre va creure que Jordi Pujol estava construint la nació catalana a l’espera que aquesta obtingués el seu propi Estat. Amb aquesta idea va recalar en la Convergència de caràcter autonomista del 2003, a la qual arribava sense pas previ per les seves joventuts, les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC).

Els seus inicis polítics es forgen en la Federació Nacionalista d’Estudiants de Catalunya, en què va participar en la campanya “Freedom for Catalonia” i en una altra per retirar les monedes amb l’efígie de Franco. Va aterrar al Palau de la Generalitat, que controlava Jordi Pujol el 1996 de la mà del seu fill Oriol. Allà va ser director general d’Assumptes Interdepartamentals fins a l’arribada del tripartit de Pasqual Maragall. Una vegada jubilat Pujol, Homs va ser una peça clau en el rejoveniment del partit i en la seva redirecció ideològica, amb l’etiqueta nacionalista cada vegada més tapada per la sobiranista i finalment la independentista. La vella guàrdia i els més moderats van quedar apartats.

Nexe d’unió en moltes ocasions entre l’Administració catalana i el partit, s’ha destacat per la seva duresa amb la Unió de Josep Antoni Duran Lleida, amb ERC i, en la seva última època de portaveu del partit, amb la CUP.