Massa pal per a tan poca pastanaga

Quina metamorfosi! En una setmana, la bèstia negra dels antiindependentistes, l'abominable home del 9-N, aquell subjecte sediciós que es creia astut i a qui l'aparell estatal va posar al seu lloc (o sigui, a mig camí entre el banc i la inhabilitació), aquest mateix individu s'ha convertit en la merla blanca, en la gran esperança, en la taula de salvació a la qual s'agafen els qui sospiren per desactivar d'una vegada la dinàmica secessionista. I tot perquè, en un acte celebrat el dijous 16 a la Universitat Autònoma de Madrid, Artur Mas va verbalitzar allò obvi: que, des del 2010, a la societat catalana se li planteja una disjuntiva: o la independència o un statu quo autonòmic en franca involució; i que, “si hi ha alguna cosa al mig, ho ha de proposar l'Estat espanyol”.

De seguida, aquestes paraules van ser reinterpretades com la súplica a aquest Estat d'una oferta alternativa a la independència, fins i tot com una proposició de Mas al Govern de Rajoy (així les va llegir el ministre Méndez de Vigo l'endemà), gairebé com la bandera blanca amb què un independentisme exhaust demana una treva. Tothom és lliure d'autoenganyar-se, i també té dret a tirar llavors de zitzània en el camp dels adversaris. Però crec que seria més útil a una correcta comprensió de les coses valorar fredament en què pot consistir —a la llum dels indicis disponibles— aquesta eventual oferta de la Moncloa, que ha fet ressuscitar el mústic concepte de tercera via.

Segons hem llegit en aquestes últimes dates, l'Executiu del PP considera que la base d'una hipotètica negociació han de ser les 45 reivindicacions que Puigdemont va traslladar a Rajoy fa deu mesos, filles al seu torn de les 23 demandes portades per Mas a la Moncloa l'agost del 2014. Seria magnífic que aquells vells temes es desencallessin, perquè en gran part són dèficits i incompliments de l'Estat (sobre infraestructures viàries, inversió per a Rodalies, finançament de serveis socials…) que perjudiquen el dia a dia dels ciutadans. Però es tracta, en tot cas, de coses penjades del passat, d'assignatures pendents que il·lustren la buidor de l'Estatut del 2006 una vegada va sortir del Constitucional, de qüestions que acrediten l'esgotament de l'autonomisme… Com va un inici tardà i de compliment d'aquests 45 punts a dissipar l'independentisme? Com, si a sobre el Govern de Rajoy es proposa saltar-se la Generalitat i tractar molts d'aquells temes amb uns ajuntaments que considera més vulnerables al suborn pressupostari?

Segons els mentiders de la Cort, l'Estat es proposa també incrementar la seva presència a Catalunya, encara que els exemples coneguts d'això són bastant pelegrins: intensificar les visites ministerials (com si els ministres fossin taumaturgs de l'unionisme), obrir una sucursal del Prado o del Reina Sofia, donar suport als Jocs Mediterranis de Tarragona (no estava ja compromès aquest suport, i va caldre ajornar l'esdeveniment mancant els fons estatals?) o —tatxan!— celebrar algun consell de ministres a Barcelona. Sap algú a la Moncloa que, deixant a part el cas del govern Negrín, resident a la Ciutat Comtal entre 1937 i 1939, l'únic règim espanyol que ha celebrat consells ocasionals de ministres a Catalunya, al palau de Pedralbes, va ser la dictadura de Francisco Franco? És aquest el model inspirador de la nova tercera via?

Pel que sembla, Rajoy, Sáenz de Santamaría i els seus equips tenen dues fites més subtils: rebaixar l'independentisme català a un 25 o 30%, “com al País Basc”, i espantar els votants “moderats” del PDECat. Quant al primer, tal vegada ho aconseguirien si, a partir de demà, Catalunya gaudís del règim fiscal, de la posició fàctica d'Euskadi com una espècie d'Estat Lliure Associat al Regne d'Espanya. Provin, a veure…

Pel que es refereix al PDECat, fa l'efecte que l'establishment de la capital encara pensa en la vella CiU amb el seu milió llarg d'electors, molts dels quals no eren ni tan sols nacionalistes, sinó votants d'ordre, o beneficiaris de les xarxes clientelars, o devots de Pujol, o admiradors de Duran Lleida. Però un trienni llarg d'aposta independentista va fer fugir aquella gent; i, entre els 500.000 electors que li queden, molt pocs no comparteixen la tesi que el pacte constitucional, trencat per Catalunya el 2010, només pot sargir-se o liquidar-se democràticament amb un referèndum.