El clic desconegut

La fotografia juga un bon paper visual en els telenotícies i a les xarxes socials exalta la nostàlgia i les ganes d’opinar. Un dia apareix una bossa de fotografies als Encants i sembla que calgui forçar una entrada en l’ordre alfabètic de la Història de la Fotografia. Però de vegades és impossible, perquè no apareix el nom de qui va disparar la càmera. Llavors s’inicia la recerca del fotògraf desconegut. I en algun cas fins i tot ha arribat a aparèixer un autor dels bons. Va ser sonat l’affaire del 2013 quan la Comissió de la Dignitat va reunir en pocs dies els diners per adquirir un arxiu que contenia poc més de 1.300 negatius del temps de la República i la Guerra Civil. La Generalitat havia declinat la compra atès que els seus assessors no podien aconsellar la compra d’un lot d’un “desconegut”. Un cop adquirit, els historiadors de Fotoconnexió van revelar el valor testimonial de les imatges i va sorgir-hi el nom irrefutable dels autors: Francesc Boix (l’homenatjat fotògraf de Mauthausen) i el seu pare. L’arxiu fou dipositat a l’ANC el setembre passat i el final és tan feliç que es poden consultar més de 700 imatges al web, a més d’adquirir Els primers trets de Francesc Boix(Ara Llibres) amb les imatges i conclusions de la recerca. Vet aquí la celeritat de la iniciativa privada! Però l’arxiu Boix, tot i el temps que va ser d’un autor desconegut, era important perquè parlava d’un temps històric del qual necessitem detalls. És cert que la qualitat fotogràfica només la donarà un autor sensible i intel·ligent. Però la seva importància documental superava amb escreix l’anècdota de l’autoria.

Aquests dies les xarxes socials han projectat fins a la tele i la premsa un altre cas. Es difonen “fotografies perdudes de Barcelona” amb la idea de trobar qui les va disparar: un o una amateur amb pretensions esteticistes en els contrallums, les temàtiques i els enquadraments, amb el regust dels anys seixanta. Encara que també distingim una mirada aguda, irònica, gairebé sempre tendra. Bé podria ser una dona... Potser aquest seria l’únic element motivador per seguir estirant el fil, atès que una dona amateur d’aquell moment és rara avis. Aporten novetats aquestes fotos? Si volem reivindicar una autoria, aquesta hauria d’imposar-se més enllà dels aspectes nostàlgics i documentals. Tot i que la narració fotogràfica sigui muda, necessitem la seva intervenció. Si no, quina necessitat hi ha de posar-li un nom? Amb el document a seques ja en tindríem prou.

No cal inventar nous autors. Encara hi ha molta feina amb els que estan a la cua esperant que els arribi el torn per sortir als titulars amb motiu de la seva primera exposició antològica, el seu llibre o la compra o l’ingrés del seu arxiu en una institució, tot i que el contingut cultural de la fotografia no sol ser motiu de titulars, excepte que l’anècdota que envolta el seu destí demostri un cop més la incapacitat de la nostra societat per valorar el que és important. Mentre es busca la identitat dels fotògrafs desconeguts, n’hi ha de coneguts que ningú coneix. Els sona Josep Maria Roset, per exemple? Té un arxiu de milers de negatius, a més d’una important col·lecció de fotografia històrica i artefactes de totes les èpoques. Des dels anys noranta tracta de consolidar un projecte per a la seva ciutat, Rubí, ara ja propietària del seu llegat. Els polítics no es posen d’acord i el procés segueix encallat amb les fotografies dormint en un garatge amb risc de malmetre’s. Han anat passant per casa seva experts que han vist les fotografies, d’indubtable força discursiva i valor testimonial. Però és un cas poc romàntic que no sortirà als titulars perquè el fotògraf no és una dona, ningú haurà d’esbrinar el seu nom i amb 85 anys i una situació fràgil de salut i econòmica, la seva història és complicada. Circumstàncies que no deixaran gaire marge a la imaginació per engegar un circ mediàtic.