“Em pensava que m’estaven oferint un paper en una sèrie sobre Carvalho”

“Danny era al llit llegint un llibre i cada dos per tres explotava a riure”, recorda Cesare Bocci, l’actor italià que dona vida al sotscomissari Mimì Augello en la popular sèrie de televisió Montalbano. “Li vaig demanar què coi s’estava llegint i em va dir que ja me’l passaria. Era un cas de Montalbano”. Va ser a finals dels anys 90 i va ser el primer contacte entre Bocci i Camilleri, l’autor que ha revolucionat il giallo (la novel·la negra) a Itàlia. Bocci va sopar aquest dimarts a la Casa degli Italiani de Barcelona per presentar el llibre Pesce d’aprile, que ha escrit amb la seva dona, Daniela Spada, sobre la superació de l’ictus postpart que va patir ella, Danny, després de donar a llum la seva filla, el 2000.

“Al cap de dos dies me’l vaig llegir, el llibre de la Danny”, continua explicant Bocci, “i he de dir que em va costar entrar-hi. “Segueix llegint, segueix, m’aconsellava la meva dona. I passades les primeres 15 pàgines tot em va quadrar i vaig començar a riure mentre llegia, igual que ella”. Bocci havia esdevingut un més de la munió de lectors dels llibres de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri, premi Pepe Carvalho a BCNegra el 2014 i pare d’aquest personatge amb qui va retre homenatge a Manuel Vázquez Montalbán.

La gràcia del cas, però, va ser que dos dies després de “devorar” el llibre (Bocci no aconsegueix recordar quin era, exactament), va rebre la trucada de la seva agent: “Cesare, t’ha sortit una prova per una sèrie de televisió. Alguna cosa de Montalbán”, li va dir, per telèfon. “Jo vaig pensar de seguida en Carvalho, perquè ella havia dit clarament Montalbán, no pas Montalbano...” Però no, no havia de fer de Biscuter o de Bromuro. El paper que si li oferia era el de Mimì Augello, aquell personatge desenfadat i faldiller que sortia a la novel·la que s’acabava de llegir en un dia i mig.

“Actualment, cada 15 minuts arriba un autocar de turistes a casa de Montalbano”, diu l’actor itailà

Bocci encara no s’acaba de creure l’èxit que ha tingut la sèrie, que es va estrenar el 1999 i que el 27 de febrer i el 6 de març veurà els dos darrers episodis. La sèrie es roda sobretot a zones de la província de Ragusa, a la punta sud de Sicília. “Li deien la província babbà (‘ensopida’) perquè mai no hi passa res”, explica l’actor. “És cert que hi ha un munt de bancs, és la caixa forta de Sicília... potser és per això que no convé que hi passi gaire cosa”, fa broma Bocci.

Quan hi va arribar l’equip a filmar els primers capítols de la sèrie hi havia dos hotels a la zona que obrien entre el juliol i el setembre i un parell de restaurants de caps de setmana. “Ara [gairebé 20 anys després] d’hotels n’hi ha 14 i de restaurants, desenes! I s’ha posat de moda el bed&breakfast”, fa recompte Bocci. Entre els restaurants, esclar, hi ha el d’Enzo, a Punta Secca, on el comissari es posa les botes a base de rogers o parmigianes i després ha de caminar fins al far per pair i enraonar.

La casa de Montalbano, una joia barroca just davant del mar, a Vigata (únic indret imaginari de les novel·les, en la realitat, a la platja de Punta Secca, a Santa Croce Camerina), s’ha convertit en lloc de peregrinació turística: “Cada quart d’hora, en temporada alta, hi arriba un autocar ple de japonesos, anglesos, espanyols...”. Són turistes que fan alguns dels Tours di Montalbano, que recorren els llocs més recognoscibles de la sèrie.

La sèrie reflecteix de primera mà el patrimoni històric i cultural de l’illa. I d’anècdotes, Bocci n’ha viscut un munt: “Recordo que rodàvem en una casa noble, d’una duquessa, tota plena de quadres, tapissos i catifes que ens van advertir que eren caríssimes i jo, que havia de córrer, llençar-me a terra i disparar a algú, em vaig carregar una catifa. Em volia morir...! Però quan va arribar la duquessa (o comtessa, no sé...) va dir: ‘Bah! Era molt vella’”.

També parla, Bocci, dels rodatges: “Arribàvem a quarts de set del matí, a maquillatge, i començàvem molt d’hora. Era fàcil que a les 10 del matí estiguéssim amb una escena de dinar. Recordo especialment uns espaguetis alle vongole de bon matí que, per descomptat, ens havíem de menjar de veritat. I estaven boníssims, com sempre!”. “Desavantatges” de treballar en una sèrie inspirada en un gurmet, Montalbano, creat per un altre, Camilleri, i inspirat en un tercer, Vázquez Montalbán.