El placebo d’un carnet en bilingüe

El pastís del reconeixement del multilingüisme a Espanya no ha tingut mai qui el reclami. En aquesta qüestió Espanya sempre ha sigut molt maldestra, molt inhàbil, incapaç d’encarar la pròpia diversitat lingüística com un element nuclear de la seva identitat, però a la vegada amb la recança d’haver de fer alguna cosa per aquest coi de llengües peninsulars, que mira que són un corcó. I així s’arriba al pacte constitucional, en què les llengües s’acaben reconeixent d’aquella manera: la diversitat lingüística és molt bonica, però de llengua oficial només n’hi ha una, amb alguna més si, per ventura, així ho recullen els respectius Estatuts d’autonomia.

Espanya s’ha desentès sempre de la seva condició multilingüe, i poc importa si és el país de la Unió Europea amb més població resident en territoris oficialment bilingües (un 42%). Un tarannà que, de retruc, ha tingut en la indiferència la resposta des de les comunitats autònomes amb llengua pròpia, que no han mogut un dit perquè Espanya fes el pas. Un cop reconeguda l’oficialitat de la llengua de cada territori, els Parlaments autonòmics han legislat la seva llengua d’acord amb les seves competències, però en cap cas s’ha pretès induir Espanya al reconeixement de la seva diversitat. Ni tan sols quan els partits catalans influïen a Madrid, en què es va preferir obtenir avantatges per a una tramitació plàcida de les pròpies regulacions (per exemple amb la Llei de política lingüística de 1998, a través del Pacte del Majestic) abans que convocar Espanya a un canvi de fons.

Ara sonen campanes d’una iniciativa legislativa del PSOE elaborada d’acord amb el PSC que pretén que l’Estat exerceixi realment com a multilingüe a través del reconeixement de la resta de llengües oficials en alguns tràmits. Per exemple, s’ha destacat com a gran titular que els ciutadans que ho desitgin podran obtenir el DNI en dues llengües (l’oficial de tots i una de més) també si es troben en territoris monolingües, de manera que un català que visqui a Madrid el podrà tenir en català també, i un basc resident a Catalunya no el tindrà en català també, sinó en euskera. Sembla que fins i tot s’advoca per admetre l’ús de les llengües cooficials davant dels poders de l’Estat, de manera que l’usuari no hagi de recórrer a traduccions al castellà perquè les seves peticions siguin ateses.

Ha estat ràpid el PSOE a provar de fer seu un capital polític fins ara ignorat, en un moment en què necessita marcar perfil propi davant del risc que l’electorat el vegi com una crossa del PP. Els partits nacionalistes miren només per la llengua pròpia i poc els importa què faci Espanya; Podem prou feina té a resoldre el caïnisme intern i encara ha de definir alguna estratègia en matèria de llengües; Ciutadans ha dit sempre que les llengües només serveixen per separar i que el que importa és “lo que nos une”; i al PP ja li està bé la situació tal com està, no sembla que la diversitat lingüística espanyola li tregui el son. Amb quatre iniciatives atractives i uns DNI en bilingüe, el PSOE ja ha fet la proposta de reconeixement lingüístic més avançada en democràcia.

No cal dir que pretendre que uns carnets en dues llengües facin de placebo, o bé que puguem enviar una instància en català a Madrid i no ens la tornin per defecte de forma, no és suficient per operar un canvi de debò. Si n’hi ha, de coses per fer. Feu que estudiar català, basc i gallec a les escoles oficials d’idiomes de tot Espanya no sigui una raresa. Que el mateix contingut de TVE es pugui sintonitzar en més d’una versió. Que hi hagi més universitats espanyoles on s’ensenya català que d’alemanyes. Que en el currículum educatiu es pugui estudiar una segona llengua oficial. Que llengües com l’asturià i l’aragonès tinguin el reconeixement que es mereixen. Ah, i sobretot, feu alguna cosa per treure la llei de l’aranès del Tribunal Constitucional, on la va enviar el govern de Zapatero.