Connivència a la sala, ruptura al carrer

El sobiranisme català s’està encarregant de convertir el judici a Mas, Ortega i Rigau per la consulta del 9-N en un judici polític. Tant les declaracions prèvies com la manifestació que ha acompanyat els acusats tenien per objecte presentar-lo com una causa contra unes idees polítiques (la defensa del dret a decidir), un país (Catalunya) i la mateixa democràcia, perquè es jutja segons ells uns dirigents per haver actuat en defensa del principi democràtic. Tota la posada en escena ha estat orientada a configurar una representació dramàtica –el poble català contra els seus opressors– el destinatari de la qual era tant el tribunal com l’opinió pública.

No és la primera vegada que el nacionalisme català recorre a aquesta estratègia per convertir la seva defensa en un atac. Ja ho va fer Jordi Pujol en ocasió de la querella de Banca Catalana. Hi ha una distància sideral entre el judici que ara se segueix contra Mas i el que llavors va jutjar l’heterodox gestor d’un banc fallit, però aquella estratègia va donar a Pujol un excel·lent resultat electoral i ara es busca el mateix efecte pel que sigui que hagi de venir, sigui un referèndum unilateral o unes eleccions autonòmiques.

“Ens volien de genolls i amb el cap baix i ens trobaran dempeus i amb la mirada ferma”, ha deixat dit Mas per a la posteritat. Els estrategs de l’independentisme saben que mantenir viva una causa requereix molta èpica i alimentar el sentiment de comunió. Aquest judici li’n proporciona a dolls. Els qui es van obstinar a plantejar les querelles van haver de preveure aquests efectes, especialment després que la Junta de Fiscals del Tribunal Superior de Catalunya no apreciés delicte.

Però més enllà de la retòrica, el judici mostra de nou el punt d’ambigüitat en què es mou el sobiranisme. A les facultats de Dret s’estudia una obra clàssica –Estrategia judicial en los procesos políticos– del controvertit penalista francès Jacques Vergès, que analitza els processos d’aquest tipus que s’han produït, des del judici a Sòcrates al cas Dreyfus. L’autor distingeix dos tipus d’estratègia: la de connivència i la de ruptura. La primera rebutja l’acusació, però accepta el marc legal i la legitimitat del tribunal. La segona impugna l’ordre jurídic i nega al tribunal el dret a jutjar els fets. Doncs bé, l’estratègia de Mas, Ortega i Rigau dins de la sala és de total connivència. Tracten de demostrar que no van desobeir el Constitucional. Al carrer en canvi, es planteja una estratègia de ruptura. Preludi del que vindrà? El que sembla clar és que, tant si és condemnatòria com absolutòria, la sentència servirà per reforçar l’independentisme.