Vidres trencats

Un nou centre cívic, construït sobre el solar de l’antiga fàbrica Cristalería Planell al barri de les Corts, a Barcelona, motiva aquestes línies. La fàbrica, de la qual s’han mantingut dempeus dues de les façanes, s’ha convertit en un edifici triangular de quatre plantes d’alçada. La nova construcció ocupa un solar triangular davant d’un altre edifici triangular que és una escola bressol, tots dos a un costat i l’altre del carrer Europa, en el tram que va ser obert fa uns anys per lligar-lo al carrer Anglesola. A conseqüència d’aquesta obertura es va enderrocar bona part de la fàbrica i van aparèixer dos solars triangulars que en planta tenen l’aspecte característic dels vidres trencats al caure a terra, un destí predestinat tractant-se d’una cristalleria. No hauria valgut la pena d’assajar un cert diàleg entre aquests dos triangles per part dels que van fer el planejament i dels que han encarregat els dos edificis públics?

L’ocasió convida a fer algunes observacions sobre l’edifici, ja que representa amb claredat alguns temes recurrents de l’actualitat arquitectònica. Però en primer lloc resulta d’interès aturar-se a la planta de distribució d’aquest edifici públic, ja que permet observar el comportament de l’arquitectura més lligada a la racionalitat constructiva enfront d’un solar de forma tan poc habitual com aquest. La manera d’abordar-lo sembla que sigui senzillament prescindir de la geometria triangular i resoldre la planta com si fos un fragment interromput per un accident. De fet, ben pensat és així, i amb la seva forma sembla com si l’obertura del carrer Europa l’hagués seccionat.

Contribueix a aquella impressió la diferència entre les dues façanes antigues i la nova, que sembla posar en evidència la secció de l’edifici i la seva activitat a través de quatre grans finestrals rectangulars. El triangle, com a figura, dona edificis que, darrere la seva aparença, amaguen una planta autista respecte a la geometria, com succeeix amb el conegut Flatiron de Nova York. La distribució del centre cívic és potser eficaç i endreçada per franges, amb l’aspecte que ha acabat tenint gran part de l’arquitectura promoguda per l’administració pública d’aquest país i que semblen variacions d’escoles, escoletes o centres de salut; però es troben a faltar unes dosis d’enginy en la distribució equivalent a les emprades en la construcció i el seu elaborat vocabulari.

Un altre dels temes representats aquí és la relació entre la nova arquitectura i la del passat recent. És un exemple per veure una manera d’operar amb els edificis existents, dels quals, per alguna raó, es decideix preservar-ne una part, i aquesta, en una gran majoria dels casos, és la façana, com aquí. Em mou a escriure el fet que no hi sembla haver cap opinió diferent sobre el cas, i crec que ho acceptem de manera automàtica. Darrere d’aquesta banalitat aparent existeix una discussió pendent sobre la sinceritat constructiva, present aquí a les parts noves i especialment a l’interior, envers l’embelliment i el revestiment, posat en evidència en aquest cas pel repicat de les pilastres de la façana conservada, deixant veure l’antiga construcció en brut. Per això aquest exemple, amb les seves indubtables virtuts, ens permet fer-nos algunes preguntes. ¿Encara pensem que una cosa és sincera i l’altra no? ¿No tenim la impressió davant dels centenars de locals comercials a Barcelona que van apostar per repicar parets i sostres, deixant veure maons i revoltons, que és una banalitat com una casa? No els sembla que aquesta sinceritat és molts cops simple grolleria?

I un altre tema més que aquest edifici convida a exposar. La retòrica de l’energia sembla haver-se convertit en un tema cabdal. Resulta evident la importància que té, i fins i tot concedeixo que ara és temps d’exageracions per tal que la consciència col·lectiva sobre aquest assumpte creixi. Però, ¿quan començarem a dissoldre aquest aspecte en el conjunt de l’edifici i atorgarem més sensibilitat a l’espai que ocupem que a l’energia com a ideologia? Fa que ens ho preguntem el fet que l’element més bonic, original, delicat i, per què no, decoratiu del centre cívic, sigui la seva coberta amb les xemeneies solars de vidre rematades per barrets que produeixen efecte Venturi, parts visibles de la secció de l’edifici pensada per al control i la utilització de l’aire en condicions naturals. Però no són visibles des de l’interior, no hi podem entrar i no formen espais habitables. Per a quan una manera més delicada de pensar l’interior?