El sorprenent ‘cas Vidal’

Les afirmacions del jutge Santiago Vidal en els seus recents actes d'agitació i propaganda per pobles i ciutats de Catalunya, que va donar a conèixer la setmana passada aquest diari en un cas exemplar de bon periodisme, han donat lloc a un gran enrenou. En els sectors no independentistes les reaccions han estat diverses, des de la incredulitat fins a l'estupefacció. Fins on hem arribat?, es pregunta molta gent. Les reaccions més curioses, però, han estat les del món independentista, en què la indignació contra el jutge ha estat molt visible, no sabem si perquè ha revelat, de forma imprudent, tota una conjura en marxa que s'havia de mantenir en secret o perquè jugava fent catxa per animar un públic cada cop més decaigut que desconfia cada vegada més de les promeses dels seus líders.

Jo més aviat m'inclino per això últim. Vidal es creu una vedet, té l’ego molt pujat i ha trobat el gust a fer veure, davant un públic entregat, que ell coneix el cor ocult dels procediments per aconseguir la independència. “Tot està perfectament pensat i preparat, la independència serà un pas fàcil perquè el món —mundial— l'està esperant amb anhel”, ha dit Vidal als que l’han escoltat. “És cosa de mesos, de molt pocs mesos”, ha afegit amb la vanitat de qui vol aparentar que està en l'entrellat de la conspiració.

El més probable és que algunes de les seves afirmacions siguin certes i d’altres, no, potser algunes s'han intentat, o han passat per la imaginació d'algú, però no poden afirmar-se com a veritats de la manera tan rotunda com fa el jutge en les intervencions públiques que avui poden veure's a les xarxes socials. Com escrivia gràficament en el seu article de dilluns Lluís Bassets, no és el mateix parlar amb el Mossad que amb Pilar Rahola, tot i que potser tenen alguna cosa a veure. Sigui com sigui, l'afer està en mans de la Fiscalia i esperem que es practiquin totes les indagacions necessàries per aclarir-lo. No obstant això, mentre el fiscal actua, són pertinents tres consideracions.

En primer lloc, Vidal no és el primer, ni el més important, que menteix —en cas que així sigui— en tot aquest procés independentista. Des del principi s'han prodigat les mentides. Potser la més important, el mal càlcul de les anomenades balances fiscals, que va conduir a aquella palanca de l'odi a Espanya i als espanyols que es va resumir en l'eslògan “Espanya ens roba”.

Ja no se’n parla perquè era fals, ho va admetre al final del seu mandat el conseller Mas Collell, però va haver de ser un equip dirigit per l'economista Ángel de la Fuente qui va revelar aquesta falsedat de forma incontrovertible. Les postveritats no són una moda actual, sempre n’hi ha hagut, i aquella en va ser una. També n’hi ha hagut moltes d’altres, començant pels historiadors obstinats a mantenir que Catalunya va ser un Estat sobirà fins al 1714 i que allà va començar la seva decadència.

En segon lloc, Vidal ha demostrat amb les seves tabarres que és molt difícil accedir a la independència. Es necessiten préstecs en quantitats incalculables, importants suports de països estrangers, l'acord de l’OTAN i de la UE, dades fiscals de tots els ciutadans de Catalunya… És a dir, tot el que confessava que feien a esquena de l’Estat espanyol perquè no se n'assabentés. Per tant, fàcil i ràpid, no gens, extraordinàriament difícil. No deia, però, que tota aquesta estranya conspiració al marge de la llei no servirà per a l'objectiu buscat perquè cap estat estranger reconeixerà els que es comporten tan arterosament, al marge de les regles més elementals del dret. Si el que deia fos veritat, i potser ho és, la independència és impossible.

Finalment, l’Estat català independent que volen construir Vidal i la seva gent, els que l’escoltaven i callaven en sentir aquestes barbaritats, no és cap estat democràtic ni cap estat de dret: jutges i funcionaris prèviament seleccionats en funció de ser adeptes al nou règim, i l’expulsió dels restants, configuren un estat totalitari. Vidal no és un independentista qualsevol sinó fins ara un dels més significats i, a més, jutge de professió. “Els tenim a tots controlats, en sabem els noms”.

Fa por pensar que ell o persones com ell puguin arribar al poder i regir les nostres vides. Mal fineix qui mal comença.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.